Pels camins del món

De mudances!!!

2011-04-11T20:15:00.007+02:00

Hola amics i amigues!

Després de gairebé un any d'aturada, emprenc la nova etapa del bloc "Pels camins del món" amb il·lusió renovada i canvis importants: em trasllado a Wordpress, en un format més dolç i acollidor, adient als contes i relats curts de viatge que escric.

Espero que us agradi!

Per la ruta dels Himàlaies. Monestir de Thiksey. Leh. Ladakh

Des del capdamunt del monestir de Thiksey, asseguda sobre la barana de pedra de davant la biblioteca, els ulls no són capaços d'encabir tanta bellesa i la ment, endormiscada enmig els sons dels mantres, dansa per la vall proclamant a veus que ha trobat el paradís.

continuar llegint...

Xerrada: Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l'Índia

2011-02-16T20:09:00.004+01:00

El proper divendres 25 de febrer, a les 19h a l’auditori del Centre Cultural Can Fabra (Barcelona) i gràcies als amics de Coneguem el món, realitzarem una projecció de fotografies i una xerrada sobre el Ladakh, una regió enclavada entre les gegantines serralades del Karakorum i dels Himàlaiaes, a l’abric de les pluges monsòniques, una de les últimes terres mítiques d’Orient.

Sota el títol "Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l'Índia", esperem reunir a amics i enamorats del viatge per a passar junts una bona estona, recordant els paisatges, l'espiritualitat de la gent, la seva cultura arrelada durant segles... ingredients que ens han convidat a visitar aquesta zona els anys 2008 i 2010.

Us hi esperem!

Àsia Central: caiguda i declivi

2011-02-08T22:29:00.008+01:00

L'últim informe d'International Crisis Group analitza l'erosió de les infraestructures als cinc "stans", Turkmenistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan i Tadjikistan, gairebé 20 anys després de la seva independència.

Segons aquest informe, carreteres, hospitals, escoles, centrals elèctriques... i la última generació d'especialistes soviètics capacitats està desapareixent. Els règims que han agafat els respectius poders han fet poc esforç per mantenir o reemplaçar la infraestructura bàsica del país i els fons assignats a aquest fi han estat consumits per la corrupció.

Els països més pobres, Tadjikistan i Kirguizistan, es troben en una situació desesperada: els seus propis especialistes ja alerten que en 5 o 10 anys no hi haurà mestres per als seus fills, ni metges per tractar els malalts, mentre que els talls del subministrament elèctric durant més de 12 hores diàries són una constant.

Uzbekistan i Turkmenistan corren en la mateixa direcció, encara que mostrin una falsa realitat amb declaracions públiques extravagants i monumentals edificis de marbre blanc. Inclús al Kazakhstan, alerten sobre deficiències en la infraestructura de transport i en la formació de quadres tècnics.

Només l'esforç dels propis governs, dels països donants -Rússia i Xina- i de la comunitat internacional per modernitzar la infraestructura centre asiàtica i eradicar la corrupció, pot evitar que aquesta ja per sí inestable regió decaigui cap al col·lapse, les tensions i el caos, com ja ha passat recentment al Kirguizistan.

Foto cedida per German Aguilar, El Último Bazar.

Per la Ruta dels Himalaies. Thiksey Gompa. Ladakh.

2010-10-13T15:30:00.005+02:00

Julley,

Les portes del temple estan entreobertes, deixant escapar un suau olor a encens que córre fugisser cap a l’exterior. Un monjo vell puja les escales arrossegant la túnica al seu pas. Empeny les portes cap a endins i em convida a passar. “Puya”, em diu. La sala d’oracions s'obre davant meu, fosca i calmada, il·luminada per dèbils llums de mantega que trontollen enmig les ofrenes. Al fons, imatges de budes engalanats amb banderoles i bitllets, arròs per quan tinguin gana, aigua per calmar la sed.

Prenc lloc en un racó, les cames creuades, la mà dreta protegint l'esquerra, els dits polses en contacte per deixar l’energia fluir. Poc a poc entren els monjos, semblen lliscar sobre el terra de fusta, tènues ràfagues de color grana en tranquil·la processó. Prenen seient sobre les tarimes i despleguen el seu llibret d’oracions. La puya s'inicia amb una sola veu, una pregària melòdica que ressona dins la sala. S'hi afegeixen les altres veus, guturals i profundes, creant-ne una de sola que flueix a un ritme acompassat. Mots inintel·ligibles, sense interrupcions, un cant que ascendeix, puja i s'eleva i es fa frenètic. Tanco els ulls i deixo anar la ment, que nedi entre els cants, sense pensar, lliure, seguint les onades dels sons dels mantres, gaté gaté paragaté parasangaté bodhishava... deixa’t anar, lluny, més lluny, cada cop més lluny…”.

Per la Ruta dels Himalaies. Leh. Sankar Gompa

2010-10-02T13:18:00.003+02:00

Juley

No hi ha camins marcats per arribar al Sankar Gompa. De res serviran els plànols ni les indicacions dels vilatans: el monestir es deixarà trobar, si això és el que vols.

Amb el Tsemo Gompa vigilant des del capdamunt d’un rocam que domina la ciutat, els passos t’han de dur cap a l’est, creuant camps de cultiu amb el gra recent segat. Et trobaras amb camins emmarcats per murs de pedra, alts, que resseguiras intrigat com si d’un laberint es tractés. Ara creues un rierol, ara un ase et barra el pas. Famílies senceres s’apleguen per fer la collita, entonant una cantinel•la que s’escolta des de tots els racons de Leh. Camines olorant la natura, sentint els Himàlaies a l’esquena, que vigilen cadascun dels teus instants. Un pagès et dirà que vas errat, i giraràs cua sense saber-te greu el camí desfet, doncs a cada pas hauras deixat anar un suspir. Una vella estupa amb tres deïtats pintades a la base et diuen que ja estas aprop. Segueixes camí amunt. Darrera un mur empedrat, dues estupes més s’aixequen altives creant un passadís d’ombra al seu voltant. Vigilen l’entrada del petit gompa, que ja t’està esperant. I et dóna la benvinguda, amb els sostres daurats, el jardí florit, les finestres ornades com els ulls d’una deessa, les banderoles al vent.

L’has trobat, però l’has viscut durant tot el camí. I llavors ho comences a comprendre: l’important no és el destí, sinó el viatge.

Per la Ruta dels Himalaies. Leh. Ladakh

2010-09-28T14:14:00.003+02:00

Una imatge palpita des del fons del meu cor des de fa dos anys. En una teulada de fusta d'una casa tradicional ladakhi, ballen al vent unes dòcils banderoles d'oració budistes. Si escolto amb el cor, puc sentir el murmurar dels seus cants. Uns esbelts xops s'aixequen en pampallugues verdejants en els darrers dies de la tardor sota el cel més blau que mai hagi vist. I al fons, emmarcant aquest record perfecte que el temps m'està esborrant com els grans de sorra d'un mandala que no perdura, s'eleven presumits els Himàlaia, impressionants set-mils cobert d'un blanc perpetu, aixecant-se en compacta processó per gratar-li la panxa al cel.
Ara, dos anys després de la partida, ja no és un record, és la imatge més bonica, la realitat que contemplo cada matí des del llit de l'habitació que la família Barath ens té reservada.

Per la Ruta de la Seda. Repkong. Tíbet Històric

2010-02-02T20:22:00.016+01:00

L'autobús avança deixant enrere la ciutat de Xining. A poc a poc el trànsit es va dissipant i els edificis grisos desapareixen en l'horitzó, amagats sota un núvol infecte. En acabar-se la carretera nova, l'autobús sacseja bruscament i fa botar el passatge sobre els seients mig esguerrats. Uns ocells juguen sobre la branca d'un arbust. Feia dies que no en veia, d'ocells. D'arbusts, tampoc.

Creuem indrets monòtons sense gaire vegetació, mentre la son s’apropia dels viatgers. Una corba tancada ens endinsa cap al cor d'una gorja, on les altes parets defensen el curs d’un riu. “It’s the Yellow River”- ens diu una noia. Dalt del cingle hi despunten banderes d’oració cargolades pel vent. Sortim del tallat i seguim el curs del riu. Uns quilòmetres més enllà, els passatgers comencen a despertar. El paisatge és ara natural, més humil, una terra seca esquitxada per camps llaurats. El riu fa un gir brusc i, enmig de la corba, hi apareix una estupa blanca, serena i enlluernadora, com si hagués emergit de l’aigua i flotés en ella. Els tibetans s’apressen a fer una reverència. Ja són pocs els qui s’estan asseguts. Uns mouen bosses d’allà cap aquí, altres xerren amb els del darrere i el rebombori dels qui tornen a casa es fa evident. Nosaltres ens arrepengem sobre els seients del davant, complaguts pel paisatge què gaudirem els propers tres dies. I llavors apareix el pont. I la ciutat. I el temple. I per tot arreu, incansables banderes d’oració que onejen al vent.

Estem a Repkong, a la província d’Amdo del Tíbet Històric. Des de la invasió xinesa, els seus habitants han sofert repressió, els seus béns culturals i històrics han estat destruïts i les seves terres han estat separades del territori tibetà i incloses dins de la província xinesa de Qinghai.

Enllaços d'interès:

Blog Mesenllà

Fotografia cedida per www.mesenlla.com

Per la Ruta de la Seda. Monestir de Kumbum (Taer Si)

2009-12-13T21:02:00.005+01:00

No va ser tan fàcil localitzar la parada de l’autobús que ens havia de portar a Kumbum. El nostre plànol era llegible, però els rètols indicatius de la ciutat estaven escrits en indesxifrables símbols xinesos. A més, el govern havia rebatejat el monestir amb el nom xinès de Taer Si, però tan era dir-ho així com dir Kumbum, ningú no ens entenia.

De sobte, en la llunyania d'una avinguda de quatre carrils, dues figures resorgiren d'entre la bruma matinal com espectres silenciosos. Amb el pas decidit i la mirada baixa, caminaven aliens a la cridòria i als fums malaltissos. Duien roba ampla, els cabells lligats amb dues trenes, l’abric esparracat. Ni tan sols la manera estranya en què portaven la màniga -cordada amb el cinturó- aconseguí arrencar una mirada d'entre la gentada. Només la nostra: aquesta parella tibetana ens guiaria fins el monestir.

L'autobús ens deixà a la ciutat de Huangzhong. Un cop allí, el caminar anònim dels tibetans deixà enrere parades de cols i pastanagues i avançà cap a la portalada del complexe monàstic.

Kumbum és un dels sis grans monestirs de la secta dels Barrets Grocs del budisme tibetà. Fou construït el 1557 en un lloc considerat sagrat i ha sofert la destral de la Revolució Cultural. Avui dia està reconstruït i les famílies tibetanes hi acudeixen en peregrinació per realitzar la kora o circuit ritual al voltant dels temples.

La gran plaça empedrada dóna la benvinguda els visitants, lluint una gran filera d'estupes blanques com la calç. A la seva ombra, un grup de dones juguen amb els fills. Visitem els temples resseguint el camí que ens marca l'aroma d'encens. Crema aquí i allà en petites urnes o en la soca dels avets. El complexe és fascinant. Les sales d'oració estan decorades amb teles vermelles i magnífics thangkes. Una gran escultura mostra un paisatge ple de temples, pagodes i figures humanes i d'animals. Ens informen que està feta amb mantega de iac. La parella tibetana que ens havia portat fins aquí també l’admira, i continua després amb la seva pregària impertorbable, al ritme del mantra etern: om mani padme om.

Fotografia: Monestir Kumbum, Antic Tibet (Xining, Qinghai. Xina)
Cedida per www.mesenlla.com

Turisme sostenible al Ladakh

2009-09-24T20:25:00.011+02:00

"Cuando viajar es preservar el paisaje". Així es titula l'últim text que he publicat a la revista Lonely Planet, dins de la secció "Viaje responsable.
Us convido a llegir-lo.

Revista Lonely Planet, núm. 25
Setembre de 2009.

Per la Ruta de la Seda. Les coves de Mogao

2009-09-21T20:32:00.007+02:00

A vint kilòmetres de la ciutat de Dunhuang, a la vora d’un penya-segat ressec enmig de les arenes del Taklamakan, s’amaga un veritable tresor: milers d’escultures de Buda, bodhisatves, pintures i manuscrits reposen des de fa més de mil anys protegits en 492 coves, a recer de l’erosió de les tempestes de sorra i de l’embat destructor d’exèrcits mogols i xinesos.

Durant més de 1.000 anys, les Coves de Mogao han vist com pelegrins i monjos budistes decoraven les seves parets amb delicades pintures murals, esculpien més de 2.500 estàtues i hi guardaven documents i manuscrits escrits en sànscrit, sogdià, tibetà o xinès. La riquesa que aquí reposa és un fidel testimoni de la vida diària, dels costums, del vestuari, de la dansa... i mostra la influència de les diverses cultures que atravessaren la regió durant segles, seguint els camins de la Ruta de la Seda.

Les coves foren “re-descobertes” pel monjo Wang Yuan Lu pels volts del 1900, però ben aviat caigueren a les mans dels arqueòlegs europeus Stein, Carter i Pelliot. Abans que les autoritats de Beijing se n’adonessin del que estava passant, set mil manuscrits i cinc-centes pintures de Mogao -algunes arrencades de la roca- entraven a formar part del British Museum, i sis mil manuscrits i pintures viatjaven per via marítima cap al Louvre.

Les coves de Mogao han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (visiteu el lloc en panofotografies 360) i formen part del projecte arqueològic “The International Dunhuang Project”.

Fotografia extreta de Wikipedia, Cova de Dunhuang, que mostra el viatge de Zhang Qian cap a l'oest.

Enllaços relacionats:

Mesenlla

Amu Daria

Per la Ruta de la Seda: bordejant el Taklamakan pel ramal nord.

2009-08-30T18:44:00.007+02:00

De Kashgar a Turpan i Dunhuang.

Mentre em pregunto si les 30 inacabables hores de recorregut pel tram nord de la Ruta de la Seda hauran esta suficients per deixar enrera el desert infinit de pedra i roca, el tren es comença aturar. Les portes s'obren, feixugues, deixant entreveure una estació encara endormiscada. Baixo a l'andana i camino lentament sota la protecció d’un porxo metàl·lic de nova construcció. En uns minuts, l’ambient grisós de l’estació s’ha omplert de gent que corre a riuades en una única direcció. La xafogor em fa suar esquena avall i la gentada m’empeny cap a la sortida. De repent, l’univers s’ha tornat taronja, com si el veiés a través del filtre de la càmara. La terra és taronja, el cel taronja, l’aire que respiro, taronja. La immensitat del desert del Taklamakan cau sobre mi, implacable, colpejant-me les galtes, estabornint-me, ofegant-me amb el seu alè calent.

Trenta hores de monòtona ruta han deixat enrera el Uiguristan, les pregàries a Al·là i els kebabs, per donar pas a una població han que engalana les botigues amb coloraines i llums de neó, resa al diner i menja arròs saltat.

Però el Taklamakan, el més temut dels deserts per als viatgers de la Ruta de la Seda, romàn aquí, en el punt on es retroben els ramals nord i sud, impertorbable.

Fotografia: Desert del Taklamakan, imatge extreta de www.virginmedia.com

"Pels camins del món", a La Vanguardia

2009-07-26T09:33:00.005+02:00

Aquesta setmana, La Vanguardia Digital ha destacat el blog "Pels camins del món", dins de la seva secció "Tengo un blog".

Aquesta secció vol donar a conèixer blogs de qualsevol temàtica, mitjançant unes paraules de presentació dels seus autors.

Va ser una experiència molt divertida, ja que el primer dia "Pels camins" va aparèixer en portada i el comptador del blog va començar a treure fum, assolint al final de la jornada un rècord d'entrades.

Per la Ruta de la Seda. Turpan.

2009-06-16T22:22:00.006+02:00

La història ha honorat la vall de Turpan rodejant-la de les antigues ciutats de Gaochang i Jiaohe, de les que han sobreviscut restes de monestirs, pagodes i tombes i algunes traces de pintures budistes, de mosaics i d'escultures.

La mare natura ha sepultat la vall enfonsant-la 154 metres per sota del nivell del mar i sotmetent-la a abrasadores temperatures durant l’estiu i a intensos freds a l’hivern.

La mà de l’home li ha construït una de les joies de l’arquitectura de la Ruta de la Seda, la mesquita de l’Emin Khoja, de la que en sobresurt un espectacular minaret cilíndric de rajoles de fang i palla de 44 metres d'alçada.

I la Ruta de la Seda? La Ruta de la Seda l’ha fet receptora de coneixements tan valuosos com els karez, una tècnica mil·lenària importada de Pèrsia que recull l’aigua de les muntanyes i la transporta per canals subterranis fins les aldees i els camps, en xarxes que s’estenen al llarg de més de 1.600 quilòmetres per sota terra.

De la combinació d'aquesta aigua i de les elevades temperaturas, n'ha florit un oasi d’agricultura que cada temporada regala als seus habitants la frescor de les peres, l'aroma dels préssecs, la melositat dels aubercocs i la dolçor d'un raïm de tanta qualitat, que es coneix a tota Xina com el millor del país.

Però Turpan ens relata que ha sofert l'emprempta de terratrèmols, la destrucció d'exèrcits i l'expol·li d’exploradors i camperols, i les antigues ciutats són ara un record eixut del que un dia van ser. Els karez s'han de descobrir amb l'ajuda d'un guia local, ja que l'oficina turística mostra només una recreació en cartró-pedra.

Però encara ens queda la mesquita de l’Emin. Aquesta meravella envoltada de la verdor de les parres, a les mateixes vores del desert del Taklamakan, fou capaç de transportar-me als temps de la Ruta de la Seda, als temps del cansament i de la pols, de l’aventura i del perill. El seu minaret d'estil afgà que s'aixeca presumit exhibint geomètrics dibuixos florals, em va fer recordar el motiu del viatge, ensumar la seva història... i somniar de nou.

Fotografia: Mesquita de l'Emin Khoja, Turpan, Xinjiang (Xina)

L'aventura de viatjar

2009-06-06T10:09:00.003+02:00

Ahir es va tancar, fins passat l'estiu, el cicle de projecció d'audiovisuals "L'aventura de viatjar" al Centre Cultural de Cambrils, amb la xerrada-col·loqui i projecció de fotografies sota el títol "Un viatge fascinant: Cambodja i Vietnam a través del Mekong", a càrrec de l'autora d'aquest bloc i de Lluís Bono, autor del blog mesenlla i co-autor de la web mesenllà.

Des d'aquí volem donar les gràcies a tots els que hi vau assistir, per la bona rebuda, l'interès mostrat i el caliu que ens vau regalar durant l'hora llarga que va durar l'acte.

Us adjunto la notícia publicada a la revista digital del municipi, Revista Cambrils, i l'enllaç.

"L’aventura de viatjar" descriu els paisatges i les vivències a Cambodja i Vietnam

Text i fotografia Josep Maria Ferrando

"Lluís Bono i Núria Borràs van mostrar, ahir al vespre, el seu viatge a través de Vietnam i Cambodja

Un viatge fascinant a Cambodja i Vietnam a través del Mekong va ser el títol de la xerrada-col.loqui que va tenir lloc ahir al vespre al Centre Cultural i Ocupacional, dintre del cicle l’aventura de viatjar. El títol descriu de la millor manera possible el viatge que van fer la Núria Borràs i el Lluís Bono a aquests països asiàtics l’octubre de l’any 2005.

Amb la projecció de fotografies de molta qualitat i la música adient aquesta parella viatgera va saber encomanar la seva passió pels viatges al públic que omplia una bona part de la sala.

Els viatgers van descriure els paisatges i vivències de la seva estada a Cambodja i Vietnam. Van començar visitant els temples d’Angkor de la selva combodjana, la capital del país, Phnom Penh, després van passar a Vietman, fent el recorregut pel delta del Mekong i desplaçant-se cap al nord del país, visitant ciutats com Hanoi, gaudint d’uns dies de treking per les muntanyes, i finalitzant a Halong Bay on hi ha més de mil sis-centes illes.

La Núria i el Lluís van saber transmetre als nombrós públic assistent una mirada molt acurada que va molt més enllà del viatge turístic, parlant del tipus de menjar, de l’amabilitat de la gent, de les seves costums, de la varietat d’ètnies i de molts altres petits detalls que van fer reviure el seu viatge."

De Kashgar a Xi'an por la Ruta de la Seda

2009-05-05T22:00:00.042+02:00

"El despertar de la Gran China". Així es titula l'últim número de la revista Dviag, una revista digital dirigida al viatger independent que ofereix propostes de viatge alternatives força interessants. Els relats estan escrits pels mateixos viatgers, com tú i com jo , i en aquest número he pogut col·laborar amb un relat sobre la Ruta de la Seda: "De Kashgar a Xi'an".

Podeu llegir on-line o descarregar-vos el PDF d'aquesta revista o la dels Himàlaies, del Perú, del Brasil, de Tailàndia... així com consells sobre destinacions, allotjaments, restaurants, relats de viatge i fins i tot participar en el fòrum . Tot això, al portal de viatges Viamedius.com.

I també podeu llegir una mica del text "De Kashgar a Xi'an"...

"China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China!

Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet...

“Te propongo un viaje diferente” –me dijo mi compañero- “Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado”. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. “Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos...”. "... segueix llegint.

Fotografia: Fi del Ramadà a la mesquita d'Id Kah, Kashgar.

Ladakh, un mes al paradís

2009-04-23T22:32:00.010+02:00

"Cuando los vaivenes de un viaje te dejan en un lugar de paisajes fascinantes, sin ruidos ni contaminación, donde sus gentes sonríen al verte y una paz espiritual se respira en el aire, ¿qué puedes hacer, más que abandonar tu planificada ruta y dejarte llevar? Esto es lo que hicimos en Ladakh. Escondido entre los pliegues del Himalaya, sus paisajes son muros de piedra con oraciones grabadas, monasterios budistas que se encaraman por las colinas, banderas de oración bailando al viento..."

Amb aquestes paraules comença el meu relat "Ladakh, un mes en el paraíso", publicat en el número d'abril de la revista digital de Fronteras de Papel. Espero que us agradi.

La revista Fronteras de Papel és una interessant iniciativa portada a terme per la Mercè Criado i en Joan Biosca, que ens descobreixen el món a través d'històries, relats i fotografies d'una gran bellesa. Feu-hi una ullada, perquè us encantarà.

Fotografia: Novici a Thiksey, Ladakh (Índia), de Lluís Bono.

Per la Ruta de la Seda. Kashgar. Oasi d'història

2009-04-02T21:52:00.019+02:00

El viatger actual que arriba a Kashgar després de creuar els impressionants Pamirs a través de l’Irkeshtam o del Torugart, ja sap que no veurà la silueta de cap caravanserall esperant per donar-li repòs. Sap també que no es toparà amb cap processó de camells bactrians carregats de valuosa mercaderia. Té la certesa que no ensopegarà amb mercaders sogdians, ni xinesos, ni turguisos, ni tibetans. Però somnia amb això.

El viatger actual que arriba a Kashgar seguint els passos de la Ruta de la Seda ho fa carregat d’il•lusió, per més que Collin Thubron recordi el seu viatge com “la sombr a” de la Ruta de la Seda, o que Marc Morte descrigui el seu com a “somnis perduts”. El viatger d’avui dia alberga esperances de trobar algun vestigi del ric passat mercader de la ciutat. Porta massa temps fantasiejant amb evocadores ciutats-oasi, amb històries de poderosos imperis, amb llegendes de rics emperadors, de valerosos guerrers, de pelegrins, de princeses…

Quan el viatger assedegat de cultures antigues deixa caure els seus ossos a Kashgar, defalleix davant les grans avingudes de quatre carrils que divideixen la ciutat, davant els enormes edificis en plena construcció, davant les llums de neó que rotulen els comerços xinesos. Pero no es rendeix, doncs sap que allò amb que ha estat tants mesos, tants quilòmetres somniant, espera darrera els blocs de formigó com un enlluernador tresor que vol ser trobat.

I és llavors quan el viatger aconsegueix un plànol i se sitúa. Esquiva un taxi groc, creua l’atrafegada avinguda Seman Lu… i allí està: un trosset d’història atrapada en una ampolla de vidre. Cases de totxana d’argila, plantes baixes i geranis, estrets carrerons que fan olor d’espècies, dones amb mocador, vells que conversen, nens i caniques, ases i carretes, kebabs de corder, el cruixir d’una síndria sota el tall de la navalla… la vida, en fi.

Per saber més:
Mesenlla Travel
Amu Daria
La Ruta de la Seda

Fotografies: carrers de Kashgar, Xinjiang (Xina)

Per la Ruta dels Himàlaies. Vell Rumtek

2009-03-22T16:02:00.008+01:00

Dos kilòmetres més enllà de l’entrada del monestir de Rumtek, muntanya amunt, es troba el monestir de Rumtek. El vell.

Només dos kilòmetres i ni rastre dels militars: S’han quedat vigilant les entrades, no sigui que arribi el karmapa i prengui possessió del seu lloc. (veure l’entrada sobre el monestir de Rumtek Nou).

Ni rastre tampoc dels turistes: Han marxat a corre-cuita per complir amb el calendari de visites. Error. No veuran un dels monestirs més encantadors del Sikkim.

Assentat en el pendent de la muntanya i de cara a la vall, la vista s’allarga pel camí que serpenteja fins el monestir blanc. Desenes de banderes d’oració verticals marquen el pas. Un monjo esten la roba de color safrà acabada de rentar. El monestir reposa vora un pati verd i callat. És sòlid, quadrat, sense terrasses. Uns monjos posen a secar arròs, a repluig de les parets del monestir. Sento cantar ocells. Oloro les fulles de xiprer que cremen. En una sala sense portes, el monjo-professor escriu la lliçó a la pissarra. Dibuixa boniques corbes de l’alfabet tibetà.

Dins la sala d’oracions, hi regna la mateixa calma. Una noia occidental practica meditació. Vesteix un sari rogenc i un mocador taronja li subjecta els cabells llargs. Dos nens-monjo netegen l’altar. Escombren, treuen la pols, llencen les flors pansides. El més gran estira la túnica a l’altre i ens assenyala. Aquest ve cap a nosaltres. Namasté. Ens ofereix unes galetes embolcallades.

- No, gràcies -li dic.- Són per a Buda.
- No, són per vosaltres. Buda ja ha menjat.

Fotografia: Monestir Vell de Rumtek, Gangtok, Sikkim (Índia).

"Dieta rigurosa en el Himalaya"

2009-03-07T23:09:00.008+01:00

Us presento el meu segon text publicat en una revista de viatges. Espero que us agradi.

Revista Altaïr núm. 57
Gener de 2009

Projecció de fotografies i xerrada sobre la Ruta de la Seda

2009-02-23T18:46:00.004+01:00

De Bishkek (Kirguizistan) a Xi'an (Xina)

Aquest divendres 27 de febrer, a l'Espai 210 (c/ Padilla, 210 baixos, en el barri de la Sagrada Família a Barcelona) i dins del cicle "Els secrets de la Ruta de la Seda", realitzarem una projecció de fotografies i xerrada sobre el Kirguizistan i la Xina, rememorant el viatge que vam fer seguint la Ruta de la Seda, l'any 2007.

Però abans, a les 19.00 hores, tindrà lloc el passi de la pel·lícula “La historia del camello que llora” (90 minuts), 2003. Alemanya – Mongòlia / Direcció; Byambasuren Davaa i Luigi Falorni / Nominada a l’Oscar com a Millor Documental curt 2005, Premi de la Crítica Internacional en el Festival de San Francisco 2004 i Premi del Públic en el Festival de Karlovy Vary 2004.

I per tancar el cicle “Els secrets de la Ruta de la Seda” es realitzarà un petit àpat (pica-pica) amb productes de la Ruta de la Seda acompanyats per l’Asyl Ryskulova que ens oferirà un bon grapat d’anècdotes i comentaris sobre la gastronomia d’aquestes terres.

Us hi esperem!

Per la ruta dels Himàlaies. Enchey Gompa

2009-02-07T21:06:00.006+01:00

El potent esmorzar de l’Oberoi’s Barbique Restaurant ens dóna les forces necessàries per aquest dia de visites per Gangtok. Diverses agències locals oferten tours per la ciutat i els voltants, però elegim contractar un taxi per visitar allò que volem.

El petit Tata vermell enfila muntanya amunt cap a l’Enchey Gompa. Des d’aquí dalt, les vistes són fantàstiques. El monestir tremola amb la cridòria dels escolars que avui també van de visita. Un formigueig exaltat de jerseis blaus fa rodar els molinets d’oració que escorten el camí. Dins del recinte, novicis cap-pelats corren pel pati repartint te entre els monjos més grans. Uns altres posen cebes a secar. Una gran estàtua del Buda Sakyamuni presideix el temple principal. Les ofrenes que ha rebut són les més quantioses que haguem vist fins ara: olles amb arròs bullit aromatitzat, platans, pomes, galetes, snacks, espècies, figuretes de mantega... N’hi ha tantes que arriben fins l’entrada; es diria que esperen en filera la benedicció del Buda històric.

Un cop els escolars han acabat la visita, una dolça tranquilitat impregna la penobra del temple. Trec el meu bloc per dibuixar el que veig. Recolzada en la porta per aprofitar millor la llum, m’estic una bona estona fent traços sobre el paper. Dos nens-monjo encuriosits salten per darrera la meva espatlla. Acabat el dibuix, m’ajupo fins la seva alçada i els ho ensenyo. Riuen, i ressegueixen amb el dit els gargots anomenant-los: això és arròs, això són platans, això pomes, i galetes, i snacks, i espècies, i txotpa...

Fotografia: Enchey Gompa, Gangtok, Sikkim (India)

Per la ruta dels Himàlaies. Gangtok. Impresions

2009-01-31T23:22:00.013+01:00

En el periple de sis dies per la “Ruta dels Monestirs”, vaig aprendre a gaudir de l’aïllament forçós dels seus amagats pobles, de l’olor ferotge dels boscos atapeïts, de les melodies nepaleses que inundaven les nits del Diwali. Per a quan vaig posar els peus a Gangtok, els seus carrers de ciment, les dues dotzenes d’edificis alts i el fum dels cotxes em fuetejaren el cos i l’ànima com la calor embafosa de les escales del metro.

La capital del Sikkim no és gaire gran però, en arribar, t’ho sembla. Es vertebra al voltant de l’avinguda Mahatma Ghandi (MG)Marg, que presum d'aparadors lluents i de botigues que volen ser modernes, d’algun cibercafè i d’un parell d’hotels que enfonsarien el nostre ajustat pressupost en només tres dies. Quan hi vaig posar els peus, em va semblar una ciutat no gaire gran... i prescindible.

Però després de sis dies de ruta austera per les muntanyes de l’Himàlaia, vaig poder sentir de nou les pessigolles de l’aigua calenta i sabonosa patinant per la meva pell. I vaig tornar a olorar l’aroma fort i enyorat del cafè. I vaig recordar el gust que té la pizza i el crec-crec de les vores quan les rossegues. I vaig passejar per l’avinguda de botigues que volen ser modernes assaborint un pedaç de pastís de xocolata que tenia gust de pastís de xocolata. I em van saludar unes cares anònimes darrera les màquines de cosir, somriures que compartien espai en un taller no més gran que una catifa gran. I em van saludar els nois que es carregaven fustes a l’esquena. S’ajupien i se les lligaven amb cordes, després em deien “bye” i marxaven deixant visible el segell imprès de les fustes que resava: ISO 2001.

Després de sis dies de ruta austera per les muntanyes de l’Himàlaia, Gangtok em va semblar una ciutat no gaire gran... i imprescindible.

Reunides les meves forces de nou, visitaria els monestirs d’Enchey, Rumtek, Lingdom, pujaria al funicular... però això serà en la següent entrada.

Fotografia superior: Carrers de Gangtok, Sikkim (Índia)
Fotografia inferior: Taller de costura, Gangtok, Sikkim (Índia)

Per la ruta dels Himàlaies. Rumtek

2009-01-17T20:49:00.020+01:00

La carretera que condueix al Centre Dharma Txakra de Rumtek es troba ple de vehicles aparcats a ambdós bandes: taxis, rickshaws i fins i tot un mini-bus, un fet inusual en tot el que portem de ruta pel Sikkim.

Dos pilars immensos suporten una biga de fusta treballada amb motius budistes: és la porta d’entrada al complex monàstic. Però als visitants no se’ns permet entrar per aquí, ho hem de fer pel costat, per una garita militar on hem d’inscriure les nostres dades personals, el número del visat d’entrada a l’Índia i el número del permís del Sikkim. A més, l’hem de mostrar als militars, que l’escrutinen sense abaixar la mà del kalashnikov.

Superats els tràmits, un camí de pujada ens porta al temple. Dalt, una altra porta vigilada ens barra el pas al gompa: hem de passar pel control de metalls. Ja dins del pati, les llambordes llueixen sota els raigs del sol. Només quan sortim de l’angle d’enlluernament, podem contemplar el monestir. És una construcció nova de quatre alçades aixecades en forma de terrasses. A la balconada de la primera planta, dos militars vigilen, un a cada extrem, com si fossin franctiradors. N’hi ha d’altres repartits per tot el recinte, vigilant portes i jardins.

La memòria se’m fa fugissera quan provo de recordar el monestir de Rumtek. No veig el gran Buda Sakyamuni, ni el tron gegant que espera l’arribada de Sa Santetat el Karmapa, ni la sala d’oracions. No m'arriben les imatges de les aules, ni de la biblioteca, ni de les sales d’estudi. Només recordo els militars, “guardant” el recinte amb els seus kalashnikov penjats del braç.

Rumtek és el temple del Gyalwa Karmapa, el guia espiritual del budisme tibetà i la tercera figura en importància darrera del Dalai Lama i del Pantxen Lama. A l’actualitat, Ogyen Trinley Dorje, de només 23 anys, ostenta el títol de Sa Santetat el XVII Karmapa. Ho fa a Dharamsala, ja que quan tenia 16 anys s’exilià del Tíbet a l’Índia, el que suposà un fort cop per als plans dels xinesos. Per temor al seu veí xinés, els militars de l’exèrcit indi vigilen dia i nit els seus moviments, per “garantir la seva seguretat”. Però s''especula que el govern indi el que pretèn és evitar que el Karmapa entri al monestir de Rumtek i reclami el seu lloc i el seu patrimoni que, casualment, és d’un valor econòmic importantissim.

I jo em pregunto: mentre Ogyen no pugui accedir al seu monestir... qui se'n beneficia?

Fotografia superior: Monestir de Rumtek, Gangtok, Sikkim (Índia)

Fotografa inferior: extreta del blog personal de S.S. XVII Karmapa

"La generosidad de los kirguises"

2009-01-01T18:14:00.014+01:00

Aquest és el meu primer text publicat en una revista de viatges. Poc encara, però tot és començar.

Revista Altaïr núm. 55
Setembre de 2008

Per la Ruta dels Himàlaies. Tashiding

2008-12-10T20:06:00.003+01:00

S'escolà entre el fils de la jaqueta el fum fred de la boirina que la matinada no s'endugué. S'escolà també sota els pantalons, sorprenent-me on acaba el mitjó per eriçar-me la pell més amunt dels genolls. Vam buscar redòs en el Yak Restaurant, fent-nos lloc entre una dotzena de sikkimesos que es confonien amb el baf del primer te amb llet.

Havent acabat el seu got, un jove enfundat en un anorac verd es posà la gorra dels New York Yanquis i encengué una cigarreta abans de sortir per la porta. El seguiren altres, sense oblidar-se de fer-nos senyals: el conductor ja estava preparat. És curiós, però al Sikkim sempre hi havia algú que sabia on anàvem i sorgia d’entre la multitud per a indicar-nos.

Haver matinat ens assegurà dos bons seients en el jeep a Tashiding. Superades les 15 places, els passatgers que trobarem pel camí van haver de fer equilibris sobre el sostre i la congelada escala, però mai ningú no es quedà a terra.

La pista fou bona en alguns trams, encara que en la majoria, pedres i forats competien per disputar-se un pam del camí. El poble de Tashiding ja estava llevat quan arribarem. Dones embolicades en vistosos saris omplien garrafes d’aigua de la font, abrigades per l’agradable calidesa dels primers raigs de sol.

El camí cap el gompa ens portà carrer avall, als peus d’una muntanya boscosa que, indubtablement, hauríem de pujar. Una família de llenyataires feinejava amb troncs; uns nens llegien recolzats en la paret d’una casa. Vam ascendir lentament, doncs les pesades cames semblava que no volien avançar. En un tombant de la pendent, sobre la humida molsa d’un mur baix, descansava un vell monjo. La seva túnica vermella i la llarga barba blanca li donaven un cert aire de Pare Noel. Vam xerrar una estona. Més amunt, tres grans travesses donaven forma a una porta, l’entrada del conjunt. Ja al cim, els nostres ulls quedaren cegats per la bellesa del lloc: un eixam de colors emergia de la terra per explotar davant dels Himàlaies, aquelles blanques parets que tallaven el cel. Dedicats a Buda, tres deliciosos temples i desenes de txòrtens resplendien amb els raigs de sol. La vida, allà dalt, esdevenia lentament, al ritme del xiuxiueig d’unes dones que resaven en completa llunyania de tot el que succeïa al seu voltant. Om mani padme hum.

Foto: Complexe de monestirs i gompes de Tashiding, Sikkim (India)

Per la Ruta dels Himàlaies. Yuksom

2008-11-25T19:39:00.003+01:00

L’aldea de Yuksom només té un carrer. És llarg com un dia sense pa, perquè creix allargant-se a les dues bandes del camí pel qual s’hi accedeix. Si tens sort, et donarà la benvinguda un ramat de iacs i de dzos -una barreja entre el iac i la vaca- impressionants animals peluts que permeten la vida dels homes en llocs tan durs com l’altiplà del Tíbet.

Quatre hotels, tres restaurants i un gompa permetran als visitants que arriben seguint la Ruta dels Monestirs una agradable estança. Perquè a Yuksom hi ha el monestir més antic del Sikkim, el Dubdi Gompa, fundat l’any 1701.

Al monestir s’hi accedeix per un camí empedrat i costerut que s’eleva fins dalt del turó i que et fa renegar trenta vegades del dia en què vas decidir visitar el poble. Els pujols del voltant es fan petits a mesura que ascendeixes. Se’ns mostren coberts per una catifa verda en la que t’hi estiraries deixant passar les hores, sense presses. Un cop dalt, el petit gompa domina el cim. Una gran teulada vermella rivetejada de groc dóna empar a una entrada de fusta treballada i pintada de diversos colors, alegres. Unes flors grogues engalanen els voltants, donant-li al gompa la semblança d’una casa de conte ambientat al Tirol.

Foto: Dubdi Gompa, Yuksom, Sikkim (Índia).
Cedida per Lluis Bono.

Per la ruta dels Himàlaies. L'aldea de Pala

2008-11-18T20:29:00.003+01:00

Hi havia una vegada un gosset que vivia a l’aldea de Pala, al Sikkim. Era coix d’una pota, però cada matí jugava amb els ocells que picaven les flors tendres i corretejava cap a l’entrada de l’aldea per si algun estranger s’animava a visitar-los.

De tant en tant n’arribava algun, d’estranger. Tan bon punt el sentia pujar esbufegant per l’empinada muntanya, el gosset corria a donar-li la benvinguda. Els visitants, aclaparats per la bellesa de l’entorn, el seguien gairebé d’esma, caminant entre les poques cases i saludant els nens, fins que arribaven a la casa del seu amo. Allí, el senyor Pala els atenia amablement, acomodant-los en els banquets de fusta i oferint-los un te calent com a mostra de la seva hospitalitat. Llavors, el gosset se n’entornava cap a l’entrada de l’aldea, a jugar amb els ocells i a esperar la vinguda d’algun altre estranger.

Aquells que es quedaven a l’hostalet del senyor Pala, gaudien d’unes menges que, sempre que són explicades, provoquen en els oients una glopada de saliva a la boca. Es conta entre els viatgers que, després de l’últim àpat, el senyor Pala convida els hostes a txang, la cervesa local i la nit s’allarga hores escoltant històries a la vora del foc.

L’aldea de Pala no surt als mapes; tampoc a les guies de viatge. De fet, ni tan sols es diu Pala. Pala era un jove tibetà que s’exilià a l’Índia i que visqué uns anys a Dharamsala, on fou cuiner de Sa Santedat el XIV Dalai Lama del Tibet. Ara, el senyor Pala viu en una aldea prop del llac Ketxeopalri i, de tant en tant, rep les visites dels turistes que han sentit a parlar del seu menjar i de les cèlebres nits a la vora del foc.

Foto: Gompa sobre el llac Ketxeopalri, Pelling, Sikkim (Índia).

Per la ruta dels Himàlaies. Llac Ketxeopalri.

2008-11-10T00:02:00.006+01:00

Nyic, nyec.
La mà d’en Pravah empeny suaument el primer molinet d’oració, després el segon, i un darrera l’altre avança per la passarel•la de fusta que s’endinsa sobre el llac Ketxeopalri. La Salila, la seva dona, es treu les sabates i el segueix. Gira els molinets amb compte, mirant d’aprofitar la inèrcia que encara duen. El sari groc li rellisca sobre els cabells foscos, se l’arregla. Tilín. Són les fines polseres. Darrera d’ells es descalça el fill. Baixet i grassonet, es puja els pantalons –texans de tall clàssic, com el pare- fins més amunt de la clinxa. El veig content. D’un bot salta sobre la passarel•la i gira el primer molinet amb entusiasme. Psss! Li fa la mare. (venen de l’estat de Bengala Occidental i s’estan al Sikkim de vacances). Els segueixo. Avanço sobre les làmines de fusta copiant els seus moviments, fins al final, fent girar les petites rodes d’oració. Ens arrepengem sobre la barana. Quina pau. Les aigües del llac sagrat es confonen amb el blau intens d’un cel ras. A les ribes, banderes d’oració juguen amb el vent. “Sempre és net” -em diu en Prasvah- “els ocells s’emporten les fulles seques cada matí”.
Després, tornem. Girem els molinets de l’altre costat. La Salila fa ballar el sari en caminar. El fill fa saltets per atansar-la. S’arregla de nou els pantalons, apujant-se’ls amb les dues mans. En Pravah riu. Empenyo suaument els molinets, que grinyolen. Nyic, nyec.

Foto: Llac Ketxeopalri, Sikkim (Índia)

Per la Ruta dels Himalàies. Pelling

2008-09-02T18:05:00.002+02:00

Ruta dels Monestirs.
Des de la bonica Darjeeling, a l’estat de Bengala Occidental, fins a Pelling, al Sikkim, la carretera puja i baixa, tomba i gira, seguint els atzarosos plecs dels Himàlaies, altius cims que empenyen i forcegen per vestir-se de blanc a 8.598 metres d’altura. Per a la gent de Sikkim, aquell dit que quasi grata el cel és el sagrat Kangchendzonga. Per als estrangers, és el tercer cim més alt del món, temut i admirat darrera de l’Everest i el K2.

Pelling és petit, amb només dos carrers de noms tan senzills de recordar com “Alt Pelling” i “Baix Pelling”. Arrecerat en els pendents encara suaus de la gran serralada, és el punt de partida de l’anomenada “Ruta dels Monestirs”, que es dirigeix al llac Ketxeopalri i als llogarets de Yuksom, Tashiding i Ravangla, per meravellar-nos amb els seus gompes.

Seguint el carrer Alt fins al final, una pista de terra ens condueix, en no menys d'una hora i mitja d’empinada ascensió, al Sangatxoeling Gompa, el segon monestir més antic del Sikkim. A l’extrem oposat del carrer Alt, el Gompa Pemayangtse -literalment, lotus sublim i perfecte- ens espera, complagut, per reconfortar-nos amb la verdor del paratge i l’espiritualitat de l’entorn.

I si casualment ens deixem caure per Sikkim durant el mes de novembre, la festivitat del Diwali animarà cada nit el carrer Alt amb joves que ballen i taral·legen alegres melodies típiques del Nepal i de les muntanyes de l’Himàlaia.

Foto: Monestir Pemayangtse, Pelling, Sikkim (Índia).

Per la Ruta dels Himalàies. Darjeeling, l'aroma del te

2008-08-25T08:59:00.000+02:00

“Quan vagi a Darjeeling, caminaré pels camps de te per cercar entre la verdor els vistosos saris de les recolectores, aquelles dones de pell bruna i mà destra que cullen les preuades fulles tendres i que fan possible que, cada tarda, un te calent mulli els meus llavis.” Això és el que em vaig prometre setmanes abans d’iniciar el meu viatge per la Ruta dels Himalàies.

Les muntanyes que envolten Darjeeling produeixen el te més car i un dels més saborosos del món. De cos prim, color clar, aroma floral i un matís especiat que els coneixedors anomenen “de moscatell”, que deixa un punt de dolçor a la boca.

Però Darjeeling té molts altres atractius: una temperatura agradable, colorits temples budistes d’estil sikkimés, un centre de refugiats tibetans que permet entrar en contacte amb el seu dia a dia, un zoològic on compartir la tristor d’un solitari lleopard de les neus, un Institut de Muntanyisme de l’Himalàia (HMI) que exposa el material emprat per Tenzing i Hilary en assolir l’Everest -se’m van posar els pèls de punta en veure les tasses i plats de ceràmica que carregaven, els pesats abrics, les botes sense forma...-. Tant, com veure la sortida del sol en el concorregut Tiger Hill. Però no us equivoqueu, no fou pel primer raig de llum (el més bonic, sempre ho he dit, és aquell que talla el mar de la costa catalana) ni la cridòria desenfrenada de centenars de turistes indis celebrant-ho com aquí es festeja el primer dia de l’any, no. Fou l’enorme sensació de petitesa en tenir davant dels nassos el Kantxenzoungha, el tercer cim més alt del món, aquella mola de pedra i neu nascuda del ventre de l'Himàlaia, i entreveure el triangle difús i llunyà del seu germà gran, l’Everest.

Tres dies vaig estar-me a Darjeeling. Tres dies d’atrafegada activitat en els que vaig fer de tot... menys caminar pels camps de te.
Me’n vaig descuidar.

Kirguizistan. Guia de viatge

2008-08-19T17:38:00.002+02:00

Introducció
Kirguizistan es un d’aquells països oblidats de les rutes turístiques, amagat entre els seus gegants veïns la Xina i el Kazajstan, l’Uzbekistan i el Tadjikistan, de noms tan difícils de recordar com ell mateix. Geogràficament parlant, és quasi completament muntanyós, envoltat pels dos sistemes més grans d’Àsia Central, els Tian Shan i els Pamirs. Més de la meitat del país se situa a una alçada superior als 2.500 metres. Abrumador. Això fa d’aquestes terres un lloc ideal per a practicar activitats de natura: trekking, muntanyisme, escalada, així com interessants excursions a cavall, ascensions a llacs alpins o banys en sanatoris. A més, el visitant pot descobrir una cultura antiquíssima i unes costums que no s’han esborrat amb el pas dels anys i que continuen vives, davallant entre la modernitat i les herències ancestrals. Els petròglif –inscripcions o dibuixos sobre pedres realitzades per les antigues tribus nòmades-, la Torre de Burana i la d’Uzgen, vestigis de l’imperi karakhànida o Tash Rabat, un caravanserai dels temps de la Ruta de la Seda, en són una bona mostra. No oblidem els basars, que es mostren vibrants a totes hores. Kirguizistan ofereix, a més, la possibilitat de dormir en iurta, la casa dels nòmades i compartir amb ells tants dies com es desitgi, cosa que permet gaudir de la seva hospitalitat i del coneixement d’una forma de vida que es ressisteix a quedar en l’oblit.

Moneda
La moneda oficial es el som. El canvi a l’euro es cotitza a 1€= 56,06 som (octubre 2007)
Funcionen caixers automàtics a Bishkek i Osh.

Visat
Es necessita un visat d’entrada al país que s’aconsegueix a l’aeroport Manas International.

Documentació:
- Passaport amb vigència mínima de sis mesos.
- 35 USD.
- 1 fotografia tamany carnet
- Omplir un formulari que t’entreguen ells.

Els tràmits són relativament ràpids.

Salut
No s’estableix cap tipus de vacunació obligada, però el MAE recomana:
- vacunació contra l’hepatitis A i B i el tètanus.

Els centres de Sanitat Exterior de la cada província ofereixen tota la informació necessària en matèria de salut exterior, així com moltes de les vacunes necessàries.
Recomanacions de Sanitat Exterior:
- Vacunació contra la febre tifoidea i la diftèria.
- En cas de realitzar activitats com l’escalada, cal anar en compte amb el mal d’alçada. No s’han de prendre aspirines, el més apropiat és descendir.
- Tuberculosi. El problemes són deguts a una bactèria present a la llet, que mor a 100 graus. Per tant, la llet ha d’estar sempre prèviament bullida i no ha d’haver problema amb els iogurts. Tampoc s’ha d’entrar en contacte amb malalts, perquè és contagiós.
- Beure sempre aigua embotellada, no consumir verdures crues o poc cuinades ni fruites que no hàgiu pelat vosaltres.

Hora
GMT més 5 hores.

Seguretat
Kirguizistan es un país segur, però mai està de més prendre les mesures de seguretat habituals per a qualsevol viatge. Alguns viatgers han tingut problemes amb la militsia, la policia kirguisa, que no han passat de controls rutinaris o la sustracció d’algun bitllet de 10 dòlars. Per la resta, la gent és molt amable i sempre està disposada a ajudar-te.

Transport
Avió: És ideal per a distàncies llargues, per exemple entre Osh i Bishkek. Els preus oscil•len entre els 45 i els 60 USD. Hi ha dos vols diaris, un pel matí i un per la tarda. Les oficines de vendes es poden trobar al centre de Bishkek.

Tren: Quatre trens a la setmana uneixen Bishkek i Moscú via Almaty (Kazastan). També és possible viatjar a Tashkent (Uzbekistan), però s’ha de passar per Kazastan.

Autobus: Són vehicles tipus furgoneta amb seients. Molt econòmics però poc còmodes, poc recomanables per a viatges llargs.

Marshrutka: És un vehicle tipus minibus que viatja per una ruta prefixada. Es pot pujar i baixar sempre que es vulgui. Són ideals per a trajectes curts, per exemple, per moure’s per les ciutats grans.

Taxi: Els taxis cobren per seient i s’ha de negociar el preu. És interessant preguntar a la gent del país el preu aproximat del trajecte. Una altra opció és pagar els seients que quedin buits.

Allotjament
Hi ha hotels espartans de l’època soviètica, però una de les millors opcions al Kirguizistan –sens dubte- és allotjar-se en homestay. Les homestays són vivendes particulars que posen a disposició dels visitants una part de la seva casa. Els propietaris ofereixen esmorzar, dinar i sopar i l’hospitalitat està garantida. L’allotjament en cases particulars fomenta un turisme més sostenible.

Agències de caràcter local, com la CBT (Community Based Tourism) i Sheperd’s Life han revolucionat el món rural i el turisme al país, posant a disposició dels visitants tota una llista de homestays i una sèrie d’activitats (trekking, excursions a cavall, escalada,...) que permeten a la població local participar directament dels ingressos que s’obtenen del turisme.

Gastronomia
Els plats típics són el laghman (fideus llargs i plans amb carn i verdures estofades) i el plov (arròs amb verdures i carn). Jarkop és també una varietat del laghman.Són molt coneguts els hoshan i els manty, s’assemblen a les nostres “empanadilles”, són de verdures i es preparen al vapor o fregits. Kesme és una sopa de fideus fins amb verdures, patata i carn. Besh barmak és la menja pròpia de les celebracions que, segons indica el seu nom kirguís, es menja amb els “5 dits”. El pa s’anomena naan, és rodó, pla i deliciós i es pot adquirir calent amb molta facilitat. La beguda nacional és el Kumys, llet fermentada, d’un sabor agre. Es diu que Alexandre el Gran, en beure’n, exclamà: “Mai abans he probat una beguda tan dolenta”.

BISHKEK

Bishkek és una ciutat jove -data de l’any 1872- i la seva construcció ha seguit l’estil soviètic, amb grans avingudes arbrades i amples, en forma de quadrícula.

El centre del govern i de la vida de la ciutat és Ala Too Square, on hi ha el Palau Presidencial (White House), l’estàtua de la llibertat (que ha reemplaçat una de Lenin) i el Panfilow Park, on es realitza cada hora la issada de la bandera.

Als afores de la ciutat es troba l’Osh Bazaar, el més gran i vibrant de la capital. S’hi ven de tot, des de fruita i verdura, estris, eines, plàstics, sabates i roba. La carn, els embotits i els formatges es venen dins d’un edifici cobert que segueix la línia de l’arquitectura civil soviètica.

Altres llocs d’interès són:
- Ak Emir Basar, entre els carrers Mossoviet i Moskovskaya/Sovjetskaya, on passejar és molt agradable.
- El mercat Tokmak east bazaar, els diumenges.
- L’State Historical Museum (abans s’anomenava Lenin Museu i encara hi queda algun rètol) mostra la història kirguisa i s’exposen mòmies, catifes, artesania i iurtes.
- Manas Statuary Complex, Victory Square, Opera House (recomanable la visita per veure com funciona l’òpera o el teatre, el preu aproximat són 20 som).
- el circ, que és molt colorit, amb actuacions d’estil tradicional.
- Esglèsia ortodoxa Djibek Sholou / Togolok Moldo i la mesquita (Gogolya / Moskovskaya).

Voltants de Bishkek
-Torre de Burana. Aquest impressionant minaret és l’únic que queda de l’antiga ciutat de Balasagun, l’antiga capital est de l’imperi karakhànida (la capital oest fou Samarkanda). Antigament la torre tenia 46 metres d’alçada; ara només s’eleva fins 24. S’hi pot pujar i contemplar les esplèndides vistes de la vall Shamsy, amb les muntanyes nevades al fons. Als seus peus hom pot veure una col•lecció de petròglifs (dibuixos en pedra) realitzades per antigues tribus nòmades.
La Torre es troba prop de la població de Tokmok, a 80km de Bishkek. Per anar a Tokmok, cal pujar al minibus núm. 3899 des de l’estació d’autobusos est (n’hi ha molts més que hi van). Després cal agafar un dels minibusos, que surten a les 07.00 am, les 12.10pm i les 15.30 pm, o bé un taxi, que costa 300 som.

Allotjament i restaurants
A Bishkek hi ha diversos hotels, però si s’elegeix l’allotjament particular, recomanem la Nomad’s Home, on la Gulnara i la seva família obren les portes als visitants en un ambient amigable i hospitalari. L’adreça és Jibek Jol Str., darrera de East Bus Station. El preu per persona solen ser 250 som i l’esmorzar està inclòs. www.nomadshome.googlepages.com.

Alguns dels restaurants recomanats són:
- Jalalabad, a la cantonada de Beta Stores, a Chui Prospect. A la població local li agrada menjar aquí per assaborir la cuina típica d’Àsia Central: plov, laghman i besh barmak.
- Fakir, sempre concorregut. Laghman i altres plats tradicionals. És barat i popular entre els locals.
- Faiza, a Jibek Jolu.
- Yusa, especialitat en menjar turc.
-Cafe Classic, a Manas Prospect, 49

KOCHKOR
LLAC SON-KUL
Kochkor és la petita població que serveix de base per visitar el Song-Kol, un llac alpí situat a una alçada de 3.016m sobre el nivell del mar. Al seu voltant no hi ha muntanyes sinó pastures, jailoos en kirguís. Una de les experiències més apassionants d’un viatge al Kirguizistan passa per allotjar-se en una iurta –la casa tradicional desmuntable dels pobles nòmades d’Àsia Central- i conèixer de ben a prop una forma de vida que lluita per no ser relegada a l’oblit. L’hospitalitat serà, de ben segur, un altre tresor.
Tant la CBT com la Sheperd’s Life ofereixen excursions al llac i allotjament en iurta. Cal tenir en compte que les iurtes s’estan al llac durant l’estiu i quan arriba l’hivern la carretera queda tancada per la neu. A modus orientatiu, a l’any 2007 la neu arribà el dia 3 d’octubre.

TASH RABAT
És un caravanserai que data dels temps de la Ruta de la Seda, situat als peus d’un turonet entre un paisatge de pastures. Queda molt a prop de la frontera si es va a Xina a través del pas del Torugart. L’allotjament és possible en cases particulars i també en iurtes disposades per Sheperd’s Life.

ARSLANBOB
Arslanbob és un petit poble situat al peu de les serralades Chatkal i Fergana, a l’extrem oest del país, envoltat de plantacions de nouers, festucs i altres fruits secs. La població, de majoria uzbeca, és molt amigable, i els voltants són fantàstics, ideals per realitzar activitats com l’escalada, el trekking -curt o de diversos dies- o passejades a cavall. L’organització local CBT, que fomenta el turisme sostenible i responsable, funciona molt bé a Arslanbob, tant en allotjament com en activitats a l’aire lliure.

OSH
Osh és la segona ciutat del país i el centre administratiu de l’enorme província que porta el seu nom. Se la coneix com “la capital del sud” i es localitza a la Vall de Fergana. Per la seva complicada situació geogràfica -arran de la creació d’unes fronteres inexistents que daten de l’època d’Stalin- la població d’Osh és una barreja de cultures i grups ètnics: uzbecs, kirguisos, tadjiks i russos. L’antiguitat de la ciutat és prou coneguda, un refrany popular diu que “Osh és més antiga que Roma”. Efectivament, l’any 2000 celebraren el seu 3.000 aniversari.
La principal atracció és el Jayma Bazaar, un dels mercats més grans i més interessants de tota Àsia Central. S’allarga gairebé 1km al llarg de la vora oest del riu Ak-Buura i es poden veure comerciants russos, tadjiks, uzbecs i kirguisos venent artesania, fruites i verdures, carn, roba, sabates, cassets pirates,... Aquest mercat no ha variat la seva ubicació des dels temps de la Ruta de la Seda.
El tro de Solimà (Dom Babura), és l’únic lloc natural i històric d’Osh. Es pot veure des de qualsevol punt de la ciutat i ha estat un important destí de peregrinatge musulmà durant centúries.

Voltants d’Osh
Uzgen és una petita ciutat situada a 55 km d’Osh, amb una història que data, també, de més de 2.000 anys i punt de parada en els temps de la Ruta de la Seda. La seva població recull més de 40 cultures diferents. És interessant la visita al basar, al minaret (Torre d’Uzgen, és com la de Burana, però es conserva sencer) i el mausoleu de l’època Karakànida. Es pot completar en una excursió de mig dia des d’Osh i s’hi arriba en transport públic.

CAP A XINA
Des de temps immemorials, els únics passos possibles per creuar els Pamirs eren el Torugart i l’Irkestam. Avui dia són també els únics llocs fronterers, si es vol seguir un recorregut terrestre. Les diferències entre un o l’altre pas són, bàsicament, de tipus burocràtic, a saber:

Pas del Torugart
La reglamentació actual xinesa només permet el pas dels turistes a través del Torugart quan hi ha un transport xinès esperant a l’altra part de la frontera. Això significa que cal contractar tot el paquet amb una agència i el preu oscil•la entre 100 i 200 dòlars, que sol incloure una nit a Tash Rabat o Naryn.

Pas de l’Irkeshtam
S’hi arriba des d’Osh via Sary Tash, l’últim poble abans de la frontera, on cal passar la nit. El paisatge és espectacular. No es requereix cap permís especial però cal tenir en compte que el transport públic és gairebé inexistent. Per tant, serà necessari contractar un vehicle o bé arribar a la frontera –des de Sary Tash- fent autostop, que no deixa de ser la forma més usual i interessant. Un cop a Xina, un taxi us portarà fins Kashgar.

Per la Ruta de la Seda. El pas de l'Irkeshtam

2008-08-12T12:12:00.006+02:00

Una de les col·lisions més espectaculars de la història geològica del planeta formà els Himalàies, els Pamirs i l’Hindu Kush, creant cims que s’eleven fins als set i vuit mil metres d’alçada en el territori que ara és Índia, Xina, Kirguizistan, Tadjikistan i Pakistan.

Si avancem en el temps uns 35 milions d’anys, veurem les antigues caravanes de la Ruta de la Seda als peus de les immenses parets de roca glaçada. Superar les muntanyes per un o altre costat els reportava importants pèrdues de càrrega, la mort d’animals a causa d’esllavissades, problemes per insolació, ceguera, congelació d’algunes parts del cos.... a més dels atacs de bandits que perseguien la valuosa mercaderia. La Mort era un genet que sempre cavalcava amb ells.
Dues escletxes en la serralada, l’Irkeshtam i el Torugart, els obrien el camí. Durant segles, aquests passos han estat els únics accessos possibles per a les caravanes que es dirigien a Kashgar en direcció a Xi’an o, en sentit invers, a les mítiques ciutats de Samarkanda, Bukhara o Merv.

Avui dia, entrar a Xina a través de l’Irkeshtam és un camí de roses. Això sí, cal esperar a Sary Tash el pas d’algun camió que es dirigeixi a la frontera, sofrir no menys de quatre hores d'inacabable camí tortuós per la falda dels Pamirs, caminar uns quants quilòmetres amb la motxilla a l’esquena per passar, finalment, set llocs de control fronterer. Superats els tràmits, una bona carretera asfaltada ens portarà, en tres hores, a Kashgar.

Foto: Camí de l'Irkeshtam.

Per la Ruta de la Seda. Sary Tash

2008-08-05T12:12:00.003+02:00

Sary Tash és el melic d’Àsia Central. Aquesta és la conclusió a la que vaig arribar la nit que allí vaig dormir, sobre les catifes d’una de les habitacions que les germanes Ieda reserven als viatgers sedegosos d’aventura. Situada a 3 hores en cotxe de Gultxa, la ciutat més propera, Sary Tash és l’últim reducte habitat en direcció a les fronteres xinesa i tadjika, allà on els Pamirs són els reis indiscutibles, majestuosos set-mil infranquejables.

Els viatgers inquiets que recorren els Pamirs han de passar per aquí en el seu camí entre Tadjikistan, Kirguizistan i Xina. Aquells altres que recorren la Ruta de la Seda, inexorablement també la coneixeran. Desèrtica, amable, te calent. Si venen de Xina possiblement continuïn en direcció Osh però, en cas d’anar-hi hauran de pernoctar, per dirigir-se al següent cap al mític pas de l’Irkeshtam, per un demoníac i inacabable camí abonyegat.

Foto: De bon matí a Sary Tash.

Per la Ruta de la Seda. Osh

2008-07-29T12:12:00.005+02:00

Osh és la segona ciutat de Kirguizistan i el centre administratiu de l’enorme província que porta el seu nom. Es localitza a la Vall de Fergana, una regió de fràgil estabilitat des de la creació d’unes fronteres inexistents que daten de l’època d’Stalin. Per aquest raó, la seva població és un trenca-closques multirracial en que els uzbecs en són majoria, seguits dels kirguisos, els tadjiks i els russos.

Aquesta rica diversitat cultural es pot apreciar en el que és un dels mercats més grans i antics d’Àsia Central: el Jayma Bazar. L’enorme mercat s’allarga quasi 1 km per la vora oest del riu Ak-Buura i, el més interessant: no ha canviat d’ubicació des dels temps de la Ruta de la Seda. Els seus tendals aprovisionaren, fa més de 1.700 anys, els exèrcits d’Alexandre el Gran i els del Rei Salomó (Solimà) i avui, com ahir, comercien amb fruites i verdures de temporada, roba i calçat, ganivets i barrets tradicionals, naan (el pà rodó i pla, típic dels pobles musulmans)... encara que són els cd’s pirates els més desitjats.

Submergir-se en aquest sorprenent bazar és empapar-se de la cultura dels diversos pobles que hi conviuen. Persones que esperen dels seus governants que inverteixin en infraestructura, en indústria i en polítiques socials, que portin a terme reformes econòmiques que erradiquin la pobresa i l’elevat índex de desocupació, que lluitin contra la corrupció política i les màfies de la droga, un seguit de mesures que permetrien combatre l’incipient fanatisme religiós –provinent d’altres països- que es nodreix dels estrats socials més dèbils i desfavorits. Una gent que, en definitiva, només vol viure en pau.

Foto: Jayma Bazaar, Osh.

Per la Ruta de la Seda. Arslanbob

2008-07-22T19:16:00.006+02:00

Quan planifico un viatge pels camins del món, tinc una necessitat obsessiva de cercar un lloc on imagino que hi podria viure. En tinc un a Myanmar, un a Tailàndia, un altre al Nepal...
El petit poble d’Arslanbob, al centre-oest del Kirguizistan, sembla un bon candidat: mitjanament ben connectat, se situa als peus de les serralades Txatkal i Fergana i de ben segur, no hi ha grans edificis, ni blocs de formigó, ni centres comercials fashion.

Ara, només em cal comprovar-ho.

Em dóna la benvinguda una petita plaça, que fa les funcions de parada de taxis, punt de trobada dels vilatans i centre neuràlgic dels tres carrers que el conformen. El poble s’enclava entre muntanyes de pins i avets, des d’on neixen diverses rutes de trekking en direcció als llacs sagrats Köl Kupan i Köl Mazar. A un costat, extenses plantacions de nouers, festucs i d’altres fruits secs deixen Arslanbob desolat durant l’època de recol•leció. Un riu a mig cabdal penetra al poble per separar-lo en dos; abans, però, s’ha desdoblat en les “Cascades Bessones”, visita obligada dels turistes, pocs encara, que hi arriben. L’allotjament és possible en cases particulars sota l’auspici de l’eficient CBT, organització local de turisme sostenible. Els seus habitants, uzbecs, són honestos i hospitalaris. El clima, templat durant el dia gràcies a l’abraç del sol; però a la nit, dins del sac de dormir i amb tantes mantes com puc aconseguir, un fred sec de tardor li roba a Arslanbob tots els mèrits acumulats durant la jornada. Els recuperarà a trenc d’alba, a poc a poc, conforme el te va escalfant el cos i la companyia de la família que t’acull et fa sentir en pau.

Per la Ruta de la Seda. Llac Son-Kul

2008-07-18T17:40:00.010+02:00

Una experiència nòmada.
Envoltat de fèrtils pastures i de cims d’entre 3.300 i 4.000 metres, el remot llac Son-Kul ofereix una de les experiències més fascinants del Kirguizistan: la possibilitat d’allotjar-se en una iurta –la casa tradicional desmuntable dels nòmades d’Àsia Central- i conèixer de ben a prop el dia a dia d’una forma de vida que lluita per no quedar en l’oblit.
Sense electricitat ni aigua corrent, les passejades a peu o a cavall, les postes de sol i l’intent d’intercanviar unes paraules amb la família kirguisa que t’ha acollit, faran d’aquesta visita una experiència única.
El llac està situat a 50 quilòmetres de la població de Kochkor, on les organitzacions locals CBT (Community Based Tourism) i Sheperd’s Life treballen en favor d’un turisme sostenible, respectuós amb la natura i amb els costums i tradicions de la població local. Els beneficis recauen directament en la comunitat gràcies a un senzill sistema: el visitant paga a qui ha prestat el servei i aquest liquida a l’organització un percentatge ja pactat, que sol ser d’entre un 10 i un 20 per cent.

Foto: http://www.advantour.com

Per la Ruta de la Seda. La Torre de Burana

2008-07-16T10:39:00.007+02:00

“(...) els voltants de Burana evoquen imatges d’un llunyà i oblidat passat, en el que les caravanes de la Ruta de la Seda, transportant càrregues luxoses procedents de l’est d’Àsia, descendien de les muntanyes cap a les planes per parar breument a Burana, abans de continuar la seva travessa –encara llarga- cap a l’oest.” Lin Jingyuen, Basic Bishkek Book, Babushka and Baike, 2000.

A 80 quilòmetres de Bishkek i a 10 del poble de Tokmok, la torre o minaret de Burana s’eleva fins als 24 metres per deixar constància de l’esplendor de la ciutat de Balasagun, la que fora una de les capitals de l’imperi karakhànida durant els segles X i XI, abans que les hordes de l’imperi de Genghis Khan la destruissin.

Unes cargolades escales que ascendeixen per les entranyes de la torre permeten al visitant traslladar-se a aquells temps: El monticle de terra situat al nord és el producte del pas dels segles sobre les restes del complexe del palau. Al seu costat hi ha desenes de pedres amb dibuixos d’humans i d’animals –petroglifs, datats en el segle II- i d’altres d’herència turcomana que indicaven el camí a seguir. La plana són les fèrtils valls Txui i Shamshy, ocupades ara en les tasques de recol·lecció del gra i les muntanyes... ai, les munyanes! pel viatger d’avui dia, la serralada Ala-Too és una infranquejable barrera de majestuosos cims nevats.

Per la Ruta de la Seda. Somriures al mercat

2008-07-13T17:41:00.011+02:00

Bishkek.

Quan arribes a la capital del Kirguizistan, no sembla que estiguis a l’Àsia Central. Les àmplies avingudes en quadrícula heretades de l’època soviètica, els cibercafés i els texans amb tacó alt et desorienten.
Vaig trobar el que buscava al mercat, amb la gresca del regateig i l’olor a espècies, a pa recent fet i a kebabs. En desamagar la càmera van aparèixer els primers somriures, acordiònics, de parada en parada. Amigables i contagiosos, uns amb vergonya darrera les mangranes, d’altres orgullosos davant les verdures amb vinagre. La noieta dels fruits secs em saludava en anglès i la dels formatges me’n va deixar provar. Petites exposicions on es venia de tot, sabates, ganivets, caps de corder, coladors, naan -el pà rodó i pla- i les últimes maduixes de la temporada. Un univers de colors, aromes i gestos que mostren la riquesa d’un poble, un aparador de costums i tradicions... de la vida, en fi.

Foto: Bishkek, Osh Bazaar.

Per la Ruta de la Seda. De Bishkek a Xi'an

2008-07-13T14:17:00.011+02:00

-No t’esperàvem fins demà.- em digué un home embotit en un pijama de franel·la.
-Vaja, doncs aquí estic. El meu amfitrió badallà i em féu passar dins la casa. Vaig donar gràcies a Déu, doncs en aquella llarga i fosca nit l’esperança de dormir sota un sostre s’havia esvaït feia més de dues hores, les que portava el taxista donant voltes per la ciutat.
Em vaig descalçar imitant-lo i el vaig seguir sigil·losa per sobre les catifes fins una petita habitació. Una dona amb bata de flors vestia un llit, el meu, vaig desitjar. Amb el dit índex tacant-se la boca em mostrà quatre motxilles als peus d’unes lliteres i quatre embalums més que dormien.
Vaig descansar el que em quedava de nit fins que un cor de riures i xerrameques em despertaren. En espiar per la finestra vaig comptar, almenys, vint persones assegudes a una llarga taula. Deu més vagarejaven en el petit jardí. No m’ho podia creure...trenta viatgers a Bishkek i en la mateixa casa? Vaig sortir a fora, impacient per conèixer-los. Les nissagues més atrevides de cada país semblava que s’haguessin donat citat a casa de la Gulnara. Uns recorrien Àsia en bicicleta en una travessia de quasi dos anys, d’altres esperaven el visat per a Kazastan, Uzbekistan, Tadjikistan o Pakistan. Els més esportistes portaven mesos trekkejant per les muntanyes de Kirguizistan i encara quedaven els que viatjaven pels camins de la Ruta de la Seda, entre els que em trobava.
Des de Bishkek, seguiré els passos de les antigues caravanes, creuant el mític pas de l’Irkeshtam en direcció a la Xina. Bordejaré el temut desert del Taklamakan per arribar als abruptes contraforts de l’Himalàia, que donaven recer al Tíbet Exterior i seguiré pel corredor d’Hexi fins Xi’an, el punt de partida de la més important ruta comercial de tots els temps.

Foto: Guesthouse Nomad's Home, Bishkek.