Quan planifico un viatge pels camins del món, tinc una necessitat obsessiva de cercar un lloc on imagino que hi podria viure. En tinc un a Myanmar, un a Tailàndia, un altre al Nepal...
El petit poble d’Arslanbob, al centre-oest del Kirguizistan, sembla un bon candidat: mitjanament ben connectat, se situa als peus de les serralades Txatkal i Fergana i de ben segur, no hi ha grans edificis, ni blocs de formigó, ni centres comercials fashion.
Ara, només em cal comprovar-ho.
Em dóna la benvinguda una petita plaça, que fa les funcions de parada de taxis, punt de trobada dels vilatans i centre neuràlgic dels tres carrers que el conformen. El poble s’enclava entre muntanyes de pins i avets, des d’on neixen diverses rutes de trekking en direcció als llacs sagrats Köl Kupan i Köl Mazar. A un costat, extenses plantacions de nouers, festucs i d’altres fruits secs deixen Arslanbob desolat durant l’època de recol•leció. Un riu a mig cabdal penetra al poble per separar-lo en dos; abans, però, s’ha desdoblat en les “Cascades Bessones”, visita obligada dels turistes, pocs encara, que hi arriben. L’allotjament és possible en cases particulars sota l’auspici de l’eficient CBT, organització local de turisme sostenible. Els seus habitants, uzbecs, són honestos i hospitalaris. El clima, templat durant el dia gràcies a l’abraç del sol; però a la nit, dins del sac de dormir i amb tantes mantes com puc aconseguir, un fred sec de tardor li roba a Arslanbob tots els mèrits acumulats durant la jornada. Els recuperarà a trenc d’alba, a poc a poc, conforme el te va escalfant el cos i la companyia de la família que t’acull et fa sentir en pau.
