De mudances!!!

Hola amics i amigues!

Després de gairebé un any d'aturada, emprenc la nova etapa del bloc "Pels camins del món" amb il·lusió renovada i canvis importants: em trasllado a Wordpress, en un format més dolç i acollidor, adient als contes i relats curts de viatge que escric.

Espero que us agradi!

Per la ruta dels Himàlaies. Monestir de Thiksey. Leh. Ladakh

Des del capdamunt del monestir de Thiksey, asseguda sobre la barana de pedra de davant la biblioteca, els ulls no són capaços d'encabir tanta bellesa i la ment, endormiscada enmig els sons dels mantres, dansa per la vall proclamant a veus que ha trobat el paradís.

continuar llegint...

Xerrada: Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l'Índia

El proper divendres 25 de febrer, a les 19h a l’auditori del Centre Cultural Can Fabra (Barcelona) i gràcies als amics de Coneguem el món, realitzarem una projecció de fotografies i una xerrada sobre el Ladakh, una regió enclavada entre les gegantines serralades del Karakorum i dels Himàlaiaes, a l’abric de les pluges monsòniques, una de les últimes terres mítiques d’Orient.

Sota el títol "Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l'Índia", esperem reunir a amics i enamorats del viatge per a passar junts una bona estona, recordant els paisatges, l'espiritualitat de la gent, la seva cultura arrelada durant segles... ingredients que ens han convidat a visitar aquesta zona els anys 2008 i 2010.

Us hi esperem!

Per la Ruta dels Himalaies. Thiksey Gompa. Ladakh.

Julley,

Les portes del temple estan entreobertes, deixant escapar un suau olor a encens que córre fugisser cap a l’exterior. Un monjo vell puja les escales arrossegant la túnica al seu pas. Empeny les portes cap a endins i em convida a passar. “Puya”, em diu. La sala d’oracions s'obre davant meu, fosca i calmada, il·luminada per dèbils llums de mantega que trontollen enmig les ofrenes. Al fons, imatges de budes engalanats amb banderoles i bitllets, arròs per quan tinguin gana, aigua per calmar la sed.

Prenc lloc en un racó, les cames creuades, la mà dreta protegint l'esquerra, els dits polses en contacte per deixar l’energia fluir. Poc a poc entren els monjos, semblen lliscar sobre el terra de fusta, tènues ràfagues de color grana en tranquil·la processó. Prenen seient sobre les tarimes i despleguen el seu llibret d’oracions. La puya s'inicia amb una sola veu, una pregària melòdica que ressona dins la sala. S'hi afegeixen les altres veus, guturals i profundes, creant-ne una de sola que flueix a un ritme acompassat. Mots inintel·ligibles, sense interrupcions, un cant que ascendeix, puja i s'eleva i es fa frenètic. Tanco els ulls i deixo anar la ment, que nedi entre els cants, sense pensar, lliure, seguint les onades dels sons dels mantres, gaté gaté paragaté parasangaté bodhishava... deixa’t anar, lluny, més lluny, cada cop més lluny…”.

Per la Ruta dels Himalaies. Leh. Sankar Gompa

Juley

No hi ha camins marcats per arribar al Sankar Gompa. De res serviran els plànols ni les indicacions dels vilatans: el monestir es deixarà trobar, si això és el que vols.

Amb el Tsemo Gompa vigilant des del capdamunt d’un rocam que domina la ciutat, els passos t’han de dur cap a l’est, creuant camps de cultiu amb el gra recent segat. Et trobaras amb camins emmarcats per murs de pedra, alts, que resseguiras intrigat com si d’un laberint es tractés. Ara creues un rierol, ara un ase et barra el pas. Famílies senceres s’apleguen per fer la collita, entonant una cantinel•la que s’escolta des de tots els racons de Leh. Camines olorant la natura, sentint els Himàlaies a l’esquena, que vigilen cadascun dels teus instants. Un pagès et dirà que vas errat, i giraràs cua sense saber-te greu el camí desfet, doncs a cada pas hauras deixat anar un suspir. Una vella estupa amb tres deïtats pintades a la base et diuen que ja estas aprop. Segueixes camí amunt. Darrera un mur empedrat, dues estupes més s’aixequen altives creant un passadís d’ombra al seu voltant. Vigilen l’entrada del petit gompa, que ja t’està esperant. I et dóna la benvinguda, amb els sostres daurats, el jardí florit, les finestres ornades com els ulls d’una deessa, les banderoles al vent.

L’has trobat, però l’has viscut durant tot el camí. I llavors ho comences a comprendre: l’important no és el destí, sinó el viatge.

Per la Ruta dels Himalaies. Leh. Ladakh

Una imatge palpita des del fons del meu cor des de fa dos anys. En una teulada de fusta d'una casa tradicional ladakhi, ballen al vent unes dòcils banderoles d'oració budistes. Si escolto amb el cor, puc sentir el murmurar dels seus cants. Uns esbelts xops s'aixequen en pampallugues verdejants en els darrers dies de la tardor sota el cel més blau que mai hagi vist. I al fons, emmarcant aquest record perfecte que el temps m'està esborrant com els grans de sorra d'un mandala que no perdura, s'eleven presumits els Himàlaia, impressionants set-mils cobert d'un blanc perpetu, aixecant-se en compacta processó per gratar-li la panxa al cel.
Ara, dos anys després de la partida, ja no és un record, és la imatge més bonica, la realitat que contemplo cada matí des del llit de l'habitació que la família Barath ens té reservada.

Turisme sostenible al Ladakh

"Cuando viajar es preservar el paisaje". Així es titula l'últim text que he publicat a la revista Lonely Planet, dins de la secció "Viaje responsable.
Us convido a llegir-lo.

Revista Lonely Planet, núm. 25
Setembre de 2009.

Ladakh, un mes al paradís

"Cuando los vaivenes de un viaje te dejan en un lugar de paisajes fascinantes, sin ruidos ni contaminación, donde sus gentes sonríen al verte y una paz espiritual se respira en el aire, ¿qué puedes hacer, más que abandonar tu planificada ruta y dejarte llevar? Esto es lo que hicimos en Ladakh. Escondido entre los pliegues del Himalaya, sus paisajes son muros de piedra con oraciones grabadas, monasterios budistas que se encaraman por las colinas, banderas de oración bailando al viento..."

Amb aquestes paraules comença el meu relat "Ladakh, un mes en el paraíso", publicat en el número d'abril de la revista digital de Fronteras de Papel. Espero que us agradi.

La revista Fronteras de Papel és una interessant iniciativa portada a terme per la Mercè Criado i en Joan Biosca, que ens descobreixen el món a través d'històries, relats i fotografies d'una gran bellesa. Feu-hi una ullada, perquè us encantarà.

Fotografia: Novici a Thiksey, Ladakh (Índia), de Lluís Bono.

Per la Ruta dels Himàlaies. Vell Rumtek

Dos kilòmetres més enllà de l’entrada del monestir de Rumtek, muntanya amunt, es troba el monestir de Rumtek. El vell.

Només dos kilòmetres i ni rastre dels militars: S’han quedat vigilant les entrades, no sigui que arribi el karmapa i prengui possessió del seu lloc. (veure l’entrada sobre el monestir de Rumtek Nou).

Ni rastre tampoc dels turistes: Han marxat a corre-cuita per complir amb el calendari de visites. Error. No veuran un dels monestirs més encantadors del Sikkim.

Assentat en el pendent de la muntanya i de cara a la vall, la vista s’allarga pel camí que serpenteja fins el monestir blanc. Desenes de banderes d’oració verticals marquen el pas. Un monjo esten la roba de color safrà acabada de rentar. El monestir reposa vora un pati verd i callat. És sòlid, quadrat, sense terrasses. Uns monjos posen a secar arròs, a repluig de les parets del monestir. Sento cantar ocells. Oloro les fulles de xiprer que cremen. En una sala sense portes, el monjo-professor escriu la lliçó a la pissarra. Dibuixa boniques corbes de l’alfabet tibetà.

Dins la sala d’oracions, hi regna la mateixa calma. Una noia occidental practica meditació. Vesteix un sari rogenc i un mocador taronja li subjecta els cabells llargs. Dos nens-monjo netegen l’altar. Escombren, treuen la pols, llencen les flors pansides. El més gran estira la túnica a l’altre i ens assenyala. Aquest ve cap a nosaltres. Namasté. Ens ofereix unes galetes embolcallades.

- No, gràcies -li dic.- Són per a Buda.
- No, són per vosaltres. Buda ja ha menjat.

Fotografia: Monestir Vell de Rumtek, Gangtok, Sikkim (Índia).

"Dieta rigurosa en el Himalaya"

Us presento el meu segon text publicat en una revista de viatges. Espero que us agradi.

Revista Altaïr núm. 57
Gener de 2009

Per la ruta dels Himàlaies. Enchey Gompa

El potent esmorzar de l’Oberoi’s Barbique Restaurant ens dóna les forces necessàries per aquest dia de visites per Gangtok. Diverses agències locals oferten tours per la ciutat i els voltants, però elegim contractar un taxi per visitar allò que volem.

El petit Tata vermell enfila muntanya amunt cap a l’Enchey Gompa. Des d’aquí dalt, les vistes són fantàstiques. El monestir tremola amb la cridòria dels escolars que avui també van de visita. Un formigueig exaltat de jerseis blaus fa rodar els molinets d’oració que escorten el camí. Dins del recinte, novicis cap-pelats corren pel pati repartint te entre els monjos més grans. Uns altres posen cebes a secar. Una gran estàtua del Buda Sakyamuni presideix el temple principal. Les ofrenes que ha rebut són les més quantioses que haguem vist fins ara: olles amb arròs bullit aromatitzat, platans, pomes, galetes, snacks, espècies, figuretes de mantega... N’hi ha tantes que arriben fins l’entrada; es diria que esperen en filera la benedicció del Buda històric.

Un cop els escolars han acabat la visita, una dolça tranquilitat impregna la penobra del temple. Trec el meu bloc per dibuixar el que veig. Recolzada en la porta per aprofitar millor la llum, m’estic una bona estona fent traços sobre el paper. Dos nens-monjo encuriosits salten per darrera la meva espatlla. Acabat el dibuix, m’ajupo fins la seva alçada i els ho ensenyo. Riuen, i ressegueixen amb el dit els gargots anomenant-los: això és arròs, això són platans, això pomes, i galetes, i snacks, i espècies, i txotpa...

Fotografia: Enchey Gompa, Gangtok, Sikkim (India)

Per la ruta dels Himàlaies. Gangtok. Impresions

En el periple de sis dies per la “Ruta dels Monestirs”, vaig aprendre a gaudir de l’aïllament forçós dels seus amagats pobles, de l’olor ferotge dels boscos atapeïts, de les melodies nepaleses que inundaven les nits del Diwali. Per a quan vaig posar els peus a Gangtok, els seus carrers de ciment, les dues dotzenes d’edificis alts i el fum dels cotxes em fuetejaren el cos i l’ànima com la calor embafosa de les escales del metro.

La capital del Sikkim no és gaire gran però, en arribar, t’ho sembla. Es vertebra al voltant de l’avinguda Mahatma Ghandi (MG)Marg, que presum d'aparadors lluents i de botigues que volen ser modernes, d’algun cibercafè i d’un parell d’hotels que enfonsarien el nostre ajustat pressupost en només tres dies. Quan hi vaig posar els peus, em va semblar una ciutat no gaire gran... i prescindible.

Però després de sis dies de ruta austera per les muntanyes de l’Himàlaia, vaig poder sentir de nou les pessigolles de l’aigua calenta i sabonosa patinant per la meva pell. I vaig tornar a olorar l’aroma fort i enyorat del cafè. I vaig recordar el gust que té la pizza i el crec-crec de les vores quan les rossegues. I vaig passejar per l’avinguda de botigues que volen ser modernes assaborint un pedaç de pastís de xocolata que tenia gust de pastís de xocolata. I em van saludar unes cares anònimes darrera les màquines de cosir, somriures que compartien espai en un taller no més gran que una catifa gran. I em van saludar els nois que es carregaven fustes a l’esquena. S’ajupien i se les lligaven amb cordes, després em deien “bye” i marxaven deixant visible el segell imprès de les fustes que resava: ISO 2001.

Després de sis dies de ruta austera per les muntanyes de l’Himàlaia, Gangtok em va semblar una ciutat no gaire gran... i imprescindible.

Reunides les meves forces de nou, visitaria els monestirs d’Enchey, Rumtek, Lingdom, pujaria al funicular... però això serà en la següent entrada.

Fotografia superior: Carrers de Gangtok, Sikkim (Índia)
Fotografia inferior: Taller de costura, Gangtok, Sikkim (Índia)

Per la ruta dels Himàlaies. Rumtek

La carretera que condueix al Centre Dharma Txakra de Rumtek es troba ple de vehicles aparcats a ambdós bandes: taxis, rickshaws i fins i tot un mini-bus, un fet inusual en tot el que portem de ruta pel Sikkim.

Dos pilars immensos suporten una biga de fusta treballada amb motius budistes: és la porta d’entrada al complex monàstic. Però als visitants no se’ns permet entrar per aquí, ho hem de fer pel costat, per una garita militar on hem d’inscriure les nostres dades personals, el número del visat d’entrada a l’Índia i el número del permís del Sikkim. A més, l’hem de mostrar als militars, que l’escrutinen sense abaixar la mà del kalashnikov.

Superats els tràmits, un camí de pujada ens porta al temple. Dalt, una altra porta vigilada ens barra el pas al gompa: hem de passar pel control de metalls. Ja dins del pati, les llambordes llueixen sota els raigs del sol. Només quan sortim de l’angle d’enlluernament, podem contemplar el monestir. És una construcció nova de quatre alçades aixecades en forma de terrasses. A la balconada de la primera planta, dos militars vigilen, un a cada extrem, com si fossin franctiradors. N’hi ha d’altres repartits per tot el recinte, vigilant portes i jardins.

La memòria se’m fa fugissera quan provo de recordar el monestir de Rumtek. No veig el gran Buda Sakyamuni, ni el tron gegant que espera l’arribada de Sa Santetat el Karmapa, ni la sala d’oracions. No m'arriben les imatges de les aules, ni de la biblioteca, ni de les sales d’estudi. Només recordo els militars, “guardant” el recinte amb els seus kalashnikov penjats del braç.

Rumtek és el temple del Gyalwa Karmapa, el guia espiritual del budisme tibetà i la tercera figura en importància darrera del Dalai Lama i del Pantxen Lama. A l’actualitat, Ogyen Trinley Dorje, de només 23 anys, ostenta el títol de Sa Santetat el XVII Karmapa. Ho fa a Dharamsala, ja que quan tenia 16 anys s’exilià del Tíbet a l’Índia, el que suposà un fort cop per als plans dels xinesos. Per temor al seu veí xinés, els militars de l’exèrcit indi vigilen dia i nit els seus moviments, per “garantir la seva seguretat”. Però s''especula que el govern indi el que pretèn és evitar que el Karmapa entri al monestir de Rumtek i reclami el seu lloc i el seu patrimoni que, casualment, és d’un valor econòmic importantissim.

I jo em pregunto: mentre Ogyen no pugui accedir al seu monestir... qui se'n beneficia?

Fotografia superior: Monestir de Rumtek, Gangtok, Sikkim (Índia)

Fotografa inferior: extreta del blog personal de S.S. XVII Karmapa

Per la Ruta dels Himàlaies. Tashiding

S'escolà entre el fils de la jaqueta el fum fred de la boirina que la matinada no s'endugué. S'escolà també sota els pantalons, sorprenent-me on acaba el mitjó per eriçar-me la pell més amunt dels genolls. Vam buscar redòs en el Yak Restaurant, fent-nos lloc entre una dotzena de sikkimesos que es confonien amb el baf del primer te amb llet.

Havent acabat el seu got, un jove enfundat en un anorac verd es posà la gorra dels New York Yanquis i encengué una cigarreta abans de sortir per la porta. El seguiren altres, sense oblidar-se de fer-nos senyals: el conductor ja estava preparat. És curiós, però al Sikkim sempre hi havia algú que sabia on anàvem i sorgia d’entre la multitud per a indicar-nos.

Haver matinat ens assegurà dos bons seients en el jeep a Tashiding. Superades les 15 places, els passatgers que trobarem pel camí van haver de fer equilibris sobre el sostre i la congelada escala, però mai ningú no es quedà a terra.

La pista fou bona en alguns trams, encara que en la majoria, pedres i forats competien per disputar-se un pam del camí. El poble de Tashiding ja estava llevat quan arribarem. Dones embolicades en vistosos saris omplien garrafes d’aigua de la font, abrigades per l’agradable calidesa dels primers raigs de sol.

El camí cap el gompa ens portà carrer avall, als peus d’una muntanya boscosa que, indubtablement, hauríem de pujar. Una família de llenyataires feinejava amb troncs; uns nens llegien recolzats en la paret d’una casa. Vam ascendir lentament, doncs les pesades cames semblava que no volien avançar. En un tombant de la pendent, sobre la humida molsa d’un mur baix, descansava un vell monjo. La seva túnica vermella i la llarga barba blanca li donaven un cert aire de Pare Noel. Vam xerrar una estona. Més amunt, tres grans travesses donaven forma a una porta, l’entrada del conjunt. Ja al cim, els nostres ulls quedaren cegats per la bellesa del lloc: un eixam de colors emergia de la terra per explotar davant dels Himàlaies, aquelles blanques parets que tallaven el cel. Dedicats a Buda, tres deliciosos temples i desenes de txòrtens resplendien amb els raigs de sol. La vida, allà dalt, esdevenia lentament, al ritme del xiuxiueig d’unes dones que resaven en completa llunyania de tot el que succeïa al seu voltant. Om mani padme hum.

Foto: Complexe de monestirs i gompes de Tashiding, Sikkim (India)

Per la Ruta dels Himàlaies. Yuksom

L’aldea de Yuksom només té un carrer. És llarg com un dia sense pa, perquè creix allargant-se a les dues bandes del camí pel qual s’hi accedeix. Si tens sort, et donarà la benvinguda un ramat de iacs i de dzos -una barreja entre el iac i la vaca- impressionants animals peluts que permeten la vida dels homes en llocs tan durs com l’altiplà del Tíbet.

Quatre hotels, tres restaurants i un gompa permetran als visitants que arriben seguint la Ruta dels Monestirs una agradable estança. Perquè a Yuksom hi ha el monestir més antic del Sikkim, el Dubdi Gompa, fundat l’any 1701.

Al monestir s’hi accedeix per un camí empedrat i costerut que s’eleva fins dalt del turó i que et fa renegar trenta vegades del dia en què vas decidir visitar el poble. Els pujols del voltant es fan petits a mesura que ascendeixes. Se’ns mostren coberts per una catifa verda en la que t’hi estiraries deixant passar les hores, sense presses. Un cop dalt, el petit gompa domina el cim. Una gran teulada vermella rivetejada de groc dóna empar a una entrada de fusta treballada i pintada de diversos colors, alegres. Unes flors grogues engalanen els voltants, donant-li al gompa la semblança d’una casa de conte ambientat al Tirol.

Foto: Dubdi Gompa, Yuksom, Sikkim (Índia).
Cedida per Lluis Bono.

Per la ruta dels Himàlaies. L'aldea de Pala

Hi havia una vegada un gosset que vivia a l’aldea de Pala, al Sikkim. Era coix d’una pota, però cada matí jugava amb els ocells que picaven les flors tendres i corretejava cap a l’entrada de l’aldea per si algun estranger s’animava a visitar-los.

De tant en tant n’arribava algun, d’estranger. Tan bon punt el sentia pujar esbufegant per l’empinada muntanya, el gosset corria a donar-li la benvinguda. Els visitants, aclaparats per la bellesa de l’entorn, el seguien gairebé d’esma, caminant entre les poques cases i saludant els nens, fins que arribaven a la casa del seu amo. Allí, el senyor Pala els atenia amablement, acomodant-los en els banquets de fusta i oferint-los un te calent com a mostra de la seva hospitalitat. Llavors, el gosset se n’entornava cap a l’entrada de l’aldea, a jugar amb els ocells i a esperar la vinguda d’algun altre estranger.

Aquells que es quedaven a l’hostalet del senyor Pala, gaudien d’unes menges que, sempre que són explicades, provoquen en els oients una glopada de saliva a la boca. Es conta entre els viatgers que, després de l’últim àpat, el senyor Pala convida els hostes a txang, la cervesa local i la nit s’allarga hores escoltant històries a la vora del foc.

L’aldea de Pala no surt als mapes; tampoc a les guies de viatge. De fet, ni tan sols es diu Pala. Pala era un jove tibetà que s’exilià a l’Índia i que visqué uns anys a Dharamsala, on fou cuiner de Sa Santedat el XIV Dalai Lama del Tibet. Ara, el senyor Pala viu en una aldea prop del llac Ketxeopalri i, de tant en tant, rep les visites dels turistes que han sentit a parlar del seu menjar i de les cèlebres nits a la vora del foc.

Foto: Gompa sobre el llac Ketxeopalri, Pelling, Sikkim (Índia).

Per la ruta dels Himàlaies. Llac Ketxeopalri.

Nyic, nyec.
La mà d’en Pravah empeny suaument el primer molinet d’oració, després el segon, i un darrera l’altre avança per la passarel•la de fusta que s’endinsa sobre el llac Ketxeopalri. La Salila, la seva dona, es treu les sabates i el segueix. Gira els molinets amb compte, mirant d’aprofitar la inèrcia que encara duen. El sari groc li rellisca sobre els cabells foscos, se l’arregla. Tilín. Són les fines polseres. Darrera d’ells es descalça el fill. Baixet i grassonet, es puja els pantalons –texans de tall clàssic, com el pare- fins més amunt de la clinxa. El veig content. D’un bot salta sobre la passarel•la i gira el primer molinet amb entusiasme. Psss! Li fa la mare. (venen de l’estat de Bengala Occidental i s’estan al Sikkim de vacances). Els segueixo. Avanço sobre les làmines de fusta copiant els seus moviments, fins al final, fent girar les petites rodes d’oració. Ens arrepengem sobre la barana. Quina pau. Les aigües del llac sagrat es confonen amb el blau intens d’un cel ras. A les ribes, banderes d’oració juguen amb el vent. “Sempre és net” -em diu en Prasvah- “els ocells s’emporten les fulles seques cada matí”.
Després, tornem. Girem els molinets de l’altre costat. La Salila fa ballar el sari en caminar. El fill fa saltets per atansar-la. S’arregla de nou els pantalons, apujant-se’ls amb les dues mans. En Pravah riu. Empenyo suaument els molinets, que grinyolen. Nyic, nyec.

Foto: Llac Ketxeopalri, Sikkim (Índia)

Per la Ruta dels Himalàies. Pelling

Ruta dels Monestirs.
Des de la bonica Darjeeling, a l’estat de Bengala Occidental, fins a Pelling, al Sikkim, la carretera puja i baixa, tomba i gira, seguint els atzarosos plecs dels Himàlaies, altius cims que empenyen i forcegen per vestir-se de blanc a 8.598 metres d’altura. Per a la gent de Sikkim, aquell dit que quasi grata el cel és el sagrat Kangchendzonga. Per als estrangers, és el tercer cim més alt del món, temut i admirat darrera de l’Everest i el K2.

Pelling és petit, amb només dos carrers de noms tan senzills de recordar com “Alt Pelling” i “Baix Pelling”. Arrecerat en els pendents encara suaus de la gran serralada, és el punt de partida de l’anomenada “Ruta dels Monestirs”, que es dirigeix al llac Ketxeopalri i als llogarets de Yuksom, Tashiding i Ravangla, per meravellar-nos amb els seus gompes.

Seguint el carrer Alt fins al final, una pista de terra ens condueix, en no menys d'una hora i mitja d’empinada ascensió, al Sangatxoeling Gompa, el segon monestir més antic del Sikkim. A l’extrem oposat del carrer Alt, el Gompa Pemayangtse -literalment, lotus sublim i perfecte- ens espera, complagut, per reconfortar-nos amb la verdor del paratge i l’espiritualitat de l’entorn.

I si casualment ens deixem caure per Sikkim durant el mes de novembre, la festivitat del Diwali animarà cada nit el carrer Alt amb joves que ballen i taral·legen alegres melodies típiques del Nepal i de les muntanyes de l’Himàlaia.


Foto: Monestir Pemayangtse, Pelling, Sikkim (Índia).

Per la Ruta dels Himalàies. Darjeeling, l'aroma del te

“Quan vagi a Darjeeling, caminaré pels camps de te per cercar entre la verdor els vistosos saris de les recolectores, aquelles dones de pell bruna i mà destra que cullen les preuades fulles tendres i que fan possible que, cada tarda, un te calent mulli els meus llavis.” Això és el que em vaig prometre setmanes abans d’iniciar el meu viatge per la Ruta dels Himalàies.

Les muntanyes que envolten Darjeeling produeixen el te més car i un dels més saborosos del món. De cos prim, color clar, aroma floral i un matís especiat que els coneixedors anomenen “de moscatell”, que deixa un punt de dolçor a la boca.

Però Darjeeling té molts altres atractius: una temperatura agradable, colorits temples budistes d’estil sikkimés, un centre de refugiats tibetans que permet entrar en contacte amb el seu dia a dia, un zoològic on compartir la tristor d’un solitari lleopard de les neus, un Institut de Muntanyisme de l’Himalàia (HMI) que exposa el material emprat per Tenzing i Hilary en assolir l’Everest -se’m van posar els pèls de punta en veure les tasses i plats de ceràmica que carregaven, els pesats abrics, les botes sense forma...-. Tant, com veure la sortida del sol en el concorregut Tiger Hill. Però no us equivoqueu, no fou pel primer raig de llum (el més bonic, sempre ho he dit, és aquell que talla el mar de la costa catalana) ni la cridòria desenfrenada de centenars de turistes indis celebrant-ho com aquí es festeja el primer dia de l’any, no. Fou l’enorme sensació de petitesa en tenir davant dels nassos el Kantxenzoungha, el tercer cim més alt del món, aquella mola de pedra i neu nascuda del ventre de l'Himàlaia, i entreveure el triangle difús i llunyà del seu germà gran, l’Everest.

Tres dies vaig estar-me a Darjeeling. Tres dies d’atrafegada activitat en els que vaig fer de tot... menys caminar pels camps de te.
Me’n vaig descuidar.