Per la Ruta de la Seda. Les coves de Mogao

A vint kilòmetres de la ciutat de Dunhuang, a la vora d’un penya-segat ressec enmig de les arenes del Taklamakan, s’amaga un veritable tresor: milers d’escultures de Buda, bodhisatves, pintures i manuscrits reposen des de fa més de mil anys protegits en 492 coves, a recer de l’erosió de les tempestes de sorra i de l’embat destructor d’exèrcits mogols i xinesos.

Durant més de 1.000 anys, les Coves de Mogao han vist com pelegrins i monjos budistes decoraven les seves parets amb delicades pintures murals, esculpien més de 2.500 estàtues i hi guardaven documents i manuscrits escrits en sànscrit, sogdià, tibetà o xinès. La riquesa que aquí reposa és un fidel testimoni de la vida diària, dels costums, del vestuari, de la dansa... i mostra la influència de les diverses cultures que atravessaren la regió durant segles, seguint els camins de la Ruta de la Seda.

Les coves foren “re-descobertes” pel monjo Wang Yuan Lu pels volts del 1900, però ben aviat caigueren a les mans dels arqueòlegs europeus Stein, Carter i Pelliot. Abans que les autoritats de Beijing se n’adonessin del que estava passant, set mil manuscrits i cinc-centes pintures de Mogao -algunes arrencades de la roca- entraven a formar part del British Museum, i sis mil manuscrits i pintures viatjaven per via marítima cap al Louvre.

Les coves de Mogao han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (visiteu el lloc en panofotografies 360) i formen part del projecte arqueològic “The International Dunhuang Project”.

Fotografia extreta de Wikipedia, Cova de Dunhuang, que mostra el viatge de Zhang Qian cap a l'oest.

Enllaços relacionats:

Mesenlla

Amu Daria

Per la Ruta de la Seda: bordejant el Taklamakan pel ramal nord.

De Kashgar a Turpan i Dunhuang.

Mentre em pregunto si les 30 inacabables hores de recorregut pel tram nord de la Ruta de la Seda hauran esta suficients per deixar enrera el desert infinit de pedra i roca, el tren es comença aturar. Les portes s'obren, feixugues, deixant entreveure una estació encara endormiscada. Baixo a l'andana i camino lentament sota la protecció d’un porxo metàl·lic de nova construcció. En uns minuts, l’ambient grisós de l’estació s’ha omplert de gent que corre a riuades en una única direcció. La xafogor em fa suar esquena avall i la gentada m’empeny cap a la sortida. De repent, l’univers s’ha tornat taronja, com si el veiés a través del filtre de la càmara. La terra és taronja, el cel taronja, l’aire que respiro, taronja. La immensitat del desert del Taklamakan cau sobre mi, implacable, colpejant-me les galtes, estabornint-me, ofegant-me amb el seu alè calent.

Trenta hores de monòtona ruta han deixat enrera el Uiguristan, les pregàries a Al·là i els kebabs, per donar pas a una població han que engalana les botigues amb coloraines i llums de neó, resa al diner i menja arròs saltat.

Però el Taklamakan, el més temut dels deserts per als viatgers de la Ruta de la Seda, romàn aquí, en el punt on es retroben els ramals nord i sud, impertorbable.

Fotografia: Desert del Taklamakan, imatge extreta de www.virginmedia.com

Per la Ruta de la Seda. Turpan.

La història ha honorat la vall de Turpan rodejant-la de les antigues ciutats de Gaochang i Jiaohe, de les que han sobreviscut restes de monestirs, pagodes i tombes i algunes traces de pintures budistes, de mosaics i d'escultures.

La mare natura ha sepultat la vall enfonsant-la 154 metres per sota del nivell del mar i sotmetent-la a abrasadores temperatures durant l’estiu i a intensos freds a l’hivern.

La mà de l’home li ha construït una de les joies de l’arquitectura de la Ruta de la Seda, la mesquita de l’Emin Khoja, de la que en sobresurt un espectacular minaret cilíndric de rajoles de fang i palla de 44 metres d'alçada.

I la Ruta de la Seda? La Ruta de la Seda l’ha fet receptora de coneixements tan valuosos com els karez, una tècnica mil·lenària importada de Pèrsia que recull l’aigua de les muntanyes i la transporta per canals subterranis fins les aldees i els camps, en xarxes que s’estenen al llarg de més de 1.600 quilòmetres per sota terra.

De la combinació d'aquesta aigua i de les elevades temperaturas, n'ha florit un oasi d’agricultura que cada temporada regala als seus habitants la frescor de les peres, l'aroma dels préssecs, la melositat dels aubercocs i la dolçor d'un raïm de tanta qualitat, que es coneix a tota Xina com el millor del país.

Però Turpan ens relata que ha sofert l'emprempta de terratrèmols, la destrucció d'exèrcits i l'expol·li d’exploradors i camperols, i les antigues ciutats són ara un record eixut del que un dia van ser. Els karez s'han de descobrir amb l'ajuda d'un guia local, ja que l'oficina turística mostra només una recreació en cartró-pedra.

Però encara ens queda la mesquita de l’Emin. Aquesta meravella envoltada de la verdor de les parres, a les mateixes vores del desert del Taklamakan, fou capaç de transportar-me als temps de la Ruta de la Seda, als temps del cansament i de la pols, de l’aventura i del perill. El seu minaret d'estil afgà que s'aixeca presumit exhibint geomètrics dibuixos florals, em va fer recordar el motiu del viatge, ensumar la seva història... i somniar de nou.

Fotografia: Mesquita de l'Emin Khoja, Turpan, Xinjiang (Xina)

De Kashgar a Xi'an por la Ruta de la Seda

"El despertar de la Gran China". Així es titula l'últim número de la revista Dviag, una revista digital dirigida al viatger independent que ofereix propostes de viatge alternatives força interessants. Els relats estan escrits pels mateixos viatgers, com tú i com jo , i en aquest número he pogut col·laborar amb un relat sobre la Ruta de la Seda: "De Kashgar a Xi'an".

Podeu llegir on-line o descarregar-vos el PDF d'aquesta revista o la dels Himàlaies, del Perú, del Brasil, de Tailàndia... així com consells sobre destinacions, allotjaments, restaurants, relats de viatge i fins i tot participar en el fòrum . Tot això, al portal de viatges Viamedius.com.

I també podeu llegir una mica del text "De Kashgar a Xi'an"...

"China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China!

Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet...

“Te propongo un viaje diferente” –me dijo mi compañero- “Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado”. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. “Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos...”. "... segueix llegint.

Fotografia: Fi del Ramadà a la mesquita d'Id Kah, Kashgar.

Per la Ruta de la Seda. Kashgar. Oasi d'història

El viatger actual que arriba a Kashgar després de creuar els impressionants Pamirs a través de l’Irkeshtam o del Torugart, ja sap que no veurà la silueta de cap caravanserall esperant per donar-li repòs. Sap també que no es toparà amb cap processó de camells bactrians carregats de valuosa mercaderia. Té la certesa que no ensopegarà amb mercaders sogdians, ni xinesos, ni turguisos, ni tibetans. Però somnia amb això.

El viatger actual que arriba a Kashgar seguint els passos de la Ruta de la Seda ho fa carregat d’il•lusió, per més que Collin Thubron recordi el seu viatge com “la sombra” de la Ruta de la Seda, o que Marc Morte descrigui el seu com a “somnis perduts”. El viatger d’avui dia alberga esperances de trobar algun vestigi del ric passat mercader de la ciutat. Porta massa temps fantasiejant amb evocadores ciutats-oasi, amb històries de poderosos imperis, amb llegendes de rics emperadors, de valerosos guerrers, de pelegrins, de princeses…

Quan el viatger assedegat de cultures antigues deixa caure els seus ossos a Kashgar, defalleix davant les grans avingudes de quatre carrils que divideixen la ciutat, davant els enormes edificis en plena construcció, davant les llums de neó que rotulen els comerços xinesos. Pero no es rendeix, doncs sap que allò amb que ha estat tants mesos, tants quilòmetres somniant, espera darrera els blocs de formigó com un enlluernador tresor que vol ser trobat.

I és llavors quan el viatger aconsegueix un plànol i se sitúa. Esquiva un taxi groc, creua l’atrafegada avinguda Seman Lu… i allí està: un trosset d’història atrapada en una ampolla de vidre. Cases de totxana d’argila, plantes baixes i geranis, estrets carrerons que fan olor d’espècies, dones amb mocador, vells que conversen, nens i caniques, ases i carretes, kebabs de corder, el cruixir d’una síndria sota el tall de la navalla… la vida, en fi.

Per saber més:
Mesenlla Travel
Amu Daria
La Ruta de la Seda

Fotografies: carrers de Kashgar, Xinjiang (Xina)