Nyic, nyec.
La mà d’en Pravah empeny suaument el primer molinet d’oració, després el segon, i un darrera l’altre avança per la passarel•la de fusta que s’endinsa sobre el llac Ketxeopalri. La Salila, la seva dona, es treu les sabates i el segueix. Gira els molinets amb compte, mirant d’aprofitar la inèrcia que encara duen. El sari groc li rellisca sobre els cabells foscos, se l’arregla. Tilín. Són les fines polseres. Darrera d’ells es descalça el fill. Baixet i grassonet, es puja els pantalons –texans de tall clàssic, com el pare- fins més amunt de la clinxa. El veig content. D’un bot salta sobre la passarel•la i gira el primer molinet amb entusiasme. Psss! Li fa la mare. (venen de l’estat de Bengala Occidental i s’estan al Sikkim de vacances). Els segueixo. Avanço sobre les làmines de fusta copiant els seus moviments, fins al final, fent girar les petites rodes d’oració. Ens arrepengem sobre la barana. Quina pau. Les aigües del llac sagrat es confonen amb el blau intens d’un cel ras. A les ribes, banderes d’oració juguen amb el vent. “Sempre és net” -em diu en Prasvah- “els ocells s’emporten les fulles seques cada matí”.
Després, tornem. Girem els molinets de l’altre costat. La Salila fa ballar el sari en caminar. El fill fa saltets per atansar-la. S’arregla de nou els pantalons, apujant-se’ls amb les dues mans. En Pravah riu. Empenyo suaument els molinets, que grinyolen. Nyic, nyec.
Foto: Llac Ketxeopalri, Sikkim (Índia)
