Hi havia una vegada un gosset que vivia a l’aldea de Pala, al Sikkim. Era coix d’una pota, però cada matí jugava amb els ocells que picaven les flors tendres i corretejava cap a l’entrada de l’aldea per si algun estranger s’animava a visitar-los.
De tant en tant n’arribava algun, d’estranger. Tan bon punt el sentia pujar esbufegant per l’empinada muntanya, el gosset corria a donar-li la benvinguda. Els visitants, aclaparats per la bellesa de l’entorn, el seguien gairebé d’esma, caminant entre les poques cases i saludant els nens, fins que arribaven a la casa del seu amo. Allí, el senyor Pala els atenia amablement, acomodant-los en els banquets de fusta i oferint-los un te calent com a mostra de la seva hospitalitat. Llavors, el gosset se n’entornava cap a l’entrada de l’aldea, a jugar amb els ocells i a esperar la vinguda d’algun altre estranger.
Aquells que es quedaven a l’hostalet del senyor Pala, gaudien d’unes menges que, sempre que són explicades, provoquen en els oients una glopada de saliva a la boca. Es conta entre els viatgers que, després de l’últim àpat, el senyor Pala convida els hostes a txang, la cervesa local i la nit s’allarga hores escoltant històries a la vora del foc.
L’aldea de Pala no surt als mapes; tampoc a les guies de viatge. De fet, ni tan sols es diu Pala. Pala era un jove tibetà que s’exilià a l’Índia i que visqué uns anys a Dharamsala, on fou cuiner de Sa Santedat el XIV Dalai Lama del Tibet. Ara, el senyor Pala viu en una aldea prop del llac Ketxeopalri i, de tant en tant, rep les visites dels turistes que han sentit a parlar del seu menjar i de les cèlebres nits a la vora del foc.
Foto: Gompa sobre el llac Ketxeopalri, Pelling, Sikkim (Índia).
