S'escolà entre el fils de la jaqueta el fum fred de la boirina que la matinada no s'endugué. S'escolà també sota els pantalons, sorprenent-me on acaba el mitjó per eriçar-me la pell més amunt dels genolls. Vam buscar redòs en el Yak Restaurant, fent-nos lloc entre una dotzena de sikkimesos que es confonien amb el baf del primer te amb llet.
Havent acabat el seu got, un jove enfundat en un anorac verd es posà la gorra dels New York Yanquis i encengué una cigarreta abans de sortir per la porta. El seguiren altres, sense oblidar-se de fer-nos senyals: el conductor ja estava preparat. És curiós, però al Sikkim sempre hi havia algú que sabia on anàvem i sorgia d’entre la multitud per a indicar-nos.
Haver matinat ens assegurà dos bons seients en el jeep a Tashiding. Superades les 15 places, els passatgers que trobarem pel camí van haver de fer equilibris sobre el sostre i la congelada escala, però mai ningú no es quedà a terra.
La pista fou bona en alguns trams, encara que en la majoria, pedres i forats competien per disputar-se un pam del camí. El poble de Tashiding ja estava llevat quan arribarem. Dones embolicades en vistosos saris omplien garrafes d’aigua de la font, abrigades per l’agradable calidesa dels primers raigs de sol.
El camí cap el gompa ens portà carrer avall, als peus d’una muntanya boscosa que, indubtablement, hauríem de pujar. Una família de llenyataires feinejava amb troncs; uns nens llegien recolzats en la paret d’una casa. Vam ascendir lentament, doncs les pesades cames semblava que no volien avançar. En un tombant de la pendent, sobre la humida molsa d’un mur baix, descansava un vell monjo. La seva túnica vermella i la llarga barba blanca li donaven un cert aire de Pare Noel. Vam xerrar una estona. Més amunt, tres grans travesses donaven forma a una porta, l’entrada del conjunt. Ja al cim, els nostres ulls quedaren cegats per la bellesa del lloc: un eixam de colors emergia de la terra per explotar davant dels Himàlaies, aquelles blanques parets que tallaven el cel. Dedicats a Buda, tres deliciosos temples i desenes de txòrtens resplendien amb els raigs de sol. La vida, allà dalt, esdevenia lentament, al ritme del xiuxiueig d’unes dones que resaven en completa llunyania de tot el que succeïa al seu voltant. Om mani padme hum.
Foto: Complexe de monestirs i gompes de Tashiding, Sikkim (India)
