De mudances!!!

Hola amics i amigues!

Després de gairebé un any d'aturada, emprenc la nova etapa del bloc "Pels camins del món" amb il·lusió renovada i canvis importants: em trasllado a Wordpress, en un format més dolç i acollidor, adient als contes i relats curts de viatge que escric.

Espero que us agradi!

Per la ruta dels Himàlaies. Monestir de Thiksey. Leh. Ladakh

Des del capdamunt del monestir de Thiksey, asseguda sobre la barana de pedra de davant la biblioteca, els ulls no són capaços d'encabir tanta bellesa i la ment, endormiscada enmig els sons dels mantres, dansa per la vall proclamant a veus que ha trobat el paradís.

continuar llegint...

Xerrada: Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l'Índia

El proper divendres 25 de febrer, a les 19h a l’auditori del Centre Cultural Can Fabra (Barcelona) i gràcies als amics de Coneguem el món, realitzarem una projecció de fotografies i una xerrada sobre el Ladakh, una regió enclavada entre les gegantines serralades del Karakorum i dels Himàlaiaes, a l’abric de les pluges monsòniques, una de les últimes terres mítiques d’Orient.

Sota el títol "Descobreix Ladakh, el petit Tíbet de l'Índia", esperem reunir a amics i enamorats del viatge per a passar junts una bona estona, recordant els paisatges, l'espiritualitat de la gent, la seva cultura arrelada durant segles... ingredients que ens han convidat a visitar aquesta zona els anys 2008 i 2010.

Us hi esperem!

Àsia Central: caiguda i declivi

L'últim informe d'International Crisis Group analitza l'erosió de les infraestructures als cinc "stans", Turkmenistan, Kazakhstan, Kirguizistan, Uzbekistan i Tadjikistan, gairebé 20 anys després de la seva independència.

Segons aquest informe, carreteres, hospitals, escoles, centrals elèctriques... i la última generació d'especialistes soviètics capacitats està desapareixent. Els règims que han agafat els respectius poders han fet poc esforç per mantenir o reemplaçar la infraestructura bàsica del país i els fons assignats a aquest fi han estat consumits per la corrupció.

Els països més pobres, Tadjikistan i Kirguizistan, es troben en una situació desesperada: els seus propis especialistes ja alerten que en 5 o 10 anys no hi haurà mestres per als seus fills, ni metges per tractar els malalts, mentre que els talls del subministrament elèctric durant més de 12 hores diàries són una constant.

Uzbekistan i Turkmenistan corren en la mateixa direcció, encara que mostrin una falsa realitat amb declaracions públiques extravagants i monumentals edificis de marbre blanc. Inclús al Kazakhstan, alerten sobre deficiències en la infraestructura de transport i en la formació de quadres tècnics.

Només l'esforç dels propis governs, dels països donants -Rússia i Xina- i de la comunitat internacional per modernitzar la infraestructura centre asiàtica i eradicar la corrupció, pot evitar que aquesta ja per sí inestable regió decaigui cap al col·lapse, les tensions i el caos, com ja ha passat recentment al Kirguizistan.

Foto cedida per German Aguilar, El Último Bazar.

Per la Ruta dels Himalaies. Thiksey Gompa. Ladakh.

Julley,

Les portes del temple estan entreobertes, deixant escapar un suau olor a encens que córre fugisser cap a l’exterior. Un monjo vell puja les escales arrossegant la túnica al seu pas. Empeny les portes cap a endins i em convida a passar. “Puya”, em diu. La sala d’oracions s'obre davant meu, fosca i calmada, il·luminada per dèbils llums de mantega que trontollen enmig les ofrenes. Al fons, imatges de budes engalanats amb banderoles i bitllets, arròs per quan tinguin gana, aigua per calmar la sed.

Prenc lloc en un racó, les cames creuades, la mà dreta protegint l'esquerra, els dits polses en contacte per deixar l’energia fluir. Poc a poc entren els monjos, semblen lliscar sobre el terra de fusta, tènues ràfagues de color grana en tranquil·la processó. Prenen seient sobre les tarimes i despleguen el seu llibret d’oracions. La puya s'inicia amb una sola veu, una pregària melòdica que ressona dins la sala. S'hi afegeixen les altres veus, guturals i profundes, creant-ne una de sola que flueix a un ritme acompassat. Mots inintel·ligibles, sense interrupcions, un cant que ascendeix, puja i s'eleva i es fa frenètic. Tanco els ulls i deixo anar la ment, que nedi entre els cants, sense pensar, lliure, seguint les onades dels sons dels mantres, gaté gaté paragaté parasangaté bodhishava... deixa’t anar, lluny, més lluny, cada cop més lluny…”.

Per la Ruta dels Himalaies. Leh. Sankar Gompa

Juley

No hi ha camins marcats per arribar al Sankar Gompa. De res serviran els plànols ni les indicacions dels vilatans: el monestir es deixarà trobar, si això és el que vols.

Amb el Tsemo Gompa vigilant des del capdamunt d’un rocam que domina la ciutat, els passos t’han de dur cap a l’est, creuant camps de cultiu amb el gra recent segat. Et trobaras amb camins emmarcats per murs de pedra, alts, que resseguiras intrigat com si d’un laberint es tractés. Ara creues un rierol, ara un ase et barra el pas. Famílies senceres s’apleguen per fer la collita, entonant una cantinel•la que s’escolta des de tots els racons de Leh. Camines olorant la natura, sentint els Himàlaies a l’esquena, que vigilen cadascun dels teus instants. Un pagès et dirà que vas errat, i giraràs cua sense saber-te greu el camí desfet, doncs a cada pas hauras deixat anar un suspir. Una vella estupa amb tres deïtats pintades a la base et diuen que ja estas aprop. Segueixes camí amunt. Darrera un mur empedrat, dues estupes més s’aixequen altives creant un passadís d’ombra al seu voltant. Vigilen l’entrada del petit gompa, que ja t’està esperant. I et dóna la benvinguda, amb els sostres daurats, el jardí florit, les finestres ornades com els ulls d’una deessa, les banderoles al vent.

L’has trobat, però l’has viscut durant tot el camí. I llavors ho comences a comprendre: l’important no és el destí, sinó el viatge.

Per la Ruta dels Himalaies. Leh. Ladakh

Una imatge palpita des del fons del meu cor des de fa dos anys. En una teulada de fusta d'una casa tradicional ladakhi, ballen al vent unes dòcils banderoles d'oració budistes. Si escolto amb el cor, puc sentir el murmurar dels seus cants. Uns esbelts xops s'aixequen en pampallugues verdejants en els darrers dies de la tardor sota el cel més blau que mai hagi vist. I al fons, emmarcant aquest record perfecte que el temps m'està esborrant com els grans de sorra d'un mandala que no perdura, s'eleven presumits els Himàlaia, impressionants set-mils cobert d'un blanc perpetu, aixecant-se en compacta processó per gratar-li la panxa al cel.
Ara, dos anys després de la partida, ja no és un record, és la imatge més bonica, la realitat que contemplo cada matí des del llit de l'habitació que la família Barath ens té reservada.

Per la Ruta de la Seda. Repkong. Tíbet Històric

L'autobús avança deixant enrere la ciutat de Xining. A poc a poc el trànsit es va dissipant i els edificis grisos desapareixen en l'horitzó, amagats sota un núvol infecte. En acabar-se la carretera nova, l'autobús sacseja bruscament i fa botar el passatge sobre els seients mig esguerrats. Uns ocells juguen sobre la branca d'un arbust. Feia dies que no en veia, d'ocells. D'arbusts, tampoc.

Creuem indrets monòtons sense gaire vegetació, mentre la son s’apropia dels viatgers. Una corba tancada ens endinsa cap al cor d'una gorja, on les altes parets defensen el curs d’un riu. “It’s the Yellow River”- ens diu una noia. Dalt del cingle hi despunten banderes d’oració cargolades pel vent. Sortim del tallat i seguim el curs del riu. Uns quilòmetres més enllà, els passatgers comencen a despertar. El paisatge és ara natural, més humil, una terra seca esquitxada per camps llaurats. El riu fa un gir brusc i, enmig de la corba, hi apareix una estupa blanca, serena i enlluernadora, com si hagués emergit de l’aigua i flotés en ella­. Els tibetans s’apressen a fer una reverència. Ja són pocs els qui s’estan asseguts. Uns mouen bosses d’allà cap aquí, altres xerren amb els del darrere i el rebombori dels qui tornen a casa es fa evident. Nosaltres ens arrepengem sobre els seients del davant, complaguts pel paisatge què gaudirem els propers tres dies. I llavors apareix el pont. I la ciutat. I el temple. I per tot arreu, incansables banderes d’oració que onejen al vent.

Estem a Repkong, a la província d’Amdo del Tíbet Històric. Des de la invasió xinesa, els seus habitants han sofert repressió, els seus béns culturals i històrics han estat destruïts i les seves terres han estat separades del territori tibetà i incloses dins de la província xinesa de Qinghai.

Enllaços d'interès:

Blog Mesenllà

Fotografia cedida per www.mesenlla.com

Per la Ruta de la Seda. Monestir de Kumbum (Taer Si)

No va ser tan fàcil localitzar la parada de l’autobús que ens havia de portar a Kumbum. El nostre plànol era llegible, però els rètols indicatius de la ciutat estaven escrits en indesxifrables símbols xinesos. A més, el govern havia rebatejat el monestir amb el nom xinès de Taer Si, però tan era dir-ho així com dir Kumbum, ningú no ens entenia.

De sobte, en la llunyania d'una avinguda de quatre carrils, dues figures resorgiren d'entre la bruma matinal com espectres silenciosos. Amb el pas decidit i la mirada baixa, caminaven aliens a la cridòria i als fums malaltissos. Duien roba ampla, els cabells lligats amb dues trenes, l’abric esparracat. Ni tan sols la manera estranya en què portaven la màniga -cordada amb el cinturó- aconseguí arrencar una mirada d'entre la gentada. Només la nostra: aquesta parella tibetana ens guiaria fins el monestir.

L'autobús ens deixà a la ciutat de Huangzhong. Un cop allí, el caminar anònim dels tibetans deixà enrere parades de cols i pastanagues i avançà cap a la portalada del complexe monàstic.

Kumbum és un dels sis grans monestirs de la secta dels Barrets Grocs del budisme tibetà. Fou construït el 1557 en un lloc considerat sagrat i ha sofert la destral de la Revolució Cultural. Avui dia està reconstruït i les famílies tibetanes hi acudeixen en peregrinació per realitzar la kora o circuit ritual al voltant dels temples.

La gran plaça empedrada dóna la benvinguda els visitants, lluint una gran filera d'estupes blanques com la calç. A la seva ombra, un grup de dones juguen amb els fills. Visitem els temples resseguint el camí que ens marca l'aroma d'encens. Crema aquí i allà en petites urnes o en la soca dels avets. El complexe és fascinant. Les sales d'oració estan decorades amb teles vermelles i magnífics thangkes. Una gran escultura mostra un paisatge ple de temples, pagodes i figures humanes i d'animals. Ens informen que està feta amb mantega de iac. La parella tibetana que ens havia portat fins aquí també l’admira, i continua després amb la seva pregària impertorbable, al ritme del mantra etern: om mani padme om.


Fotografia: Monestir Kumbum, Antic Tibet (Xining, Qinghai. Xina)
Cedida per www.mesenlla.com

Turisme sostenible al Ladakh

"Cuando viajar es preservar el paisaje". Així es titula l'últim text que he publicat a la revista Lonely Planet, dins de la secció "Viaje responsable.
Us convido a llegir-lo.

Revista Lonely Planet, núm. 25
Setembre de 2009.

Per la Ruta de la Seda. Les coves de Mogao

A vint kilòmetres de la ciutat de Dunhuang, a la vora d’un penya-segat ressec enmig de les arenes del Taklamakan, s’amaga un veritable tresor: milers d’escultures de Buda, bodhisatves, pintures i manuscrits reposen des de fa més de mil anys protegits en 492 coves, a recer de l’erosió de les tempestes de sorra i de l’embat destructor d’exèrcits mogols i xinesos.

Durant més de 1.000 anys, les Coves de Mogao han vist com pelegrins i monjos budistes decoraven les seves parets amb delicades pintures murals, esculpien més de 2.500 estàtues i hi guardaven documents i manuscrits escrits en sànscrit, sogdià, tibetà o xinès. La riquesa que aquí reposa és un fidel testimoni de la vida diària, dels costums, del vestuari, de la dansa... i mostra la influència de les diverses cultures que atravessaren la regió durant segles, seguint els camins de la Ruta de la Seda.

Les coves foren “re-descobertes” pel monjo Wang Yuan Lu pels volts del 1900, però ben aviat caigueren a les mans dels arqueòlegs europeus Stein, Carter i Pelliot. Abans que les autoritats de Beijing se n’adonessin del que estava passant, set mil manuscrits i cinc-centes pintures de Mogao -algunes arrencades de la roca- entraven a formar part del British Museum, i sis mil manuscrits i pintures viatjaven per via marítima cap al Louvre.

Les coves de Mogao han estat declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco (visiteu el lloc en panofotografies 360) i formen part del projecte arqueològic “The International Dunhuang Project”.

Fotografia extreta de Wikipedia, Cova de Dunhuang, que mostra el viatge de Zhang Qian cap a l'oest.

Enllaços relacionats:

Mesenlla

Amu Daria

Per la Ruta de la Seda: bordejant el Taklamakan pel ramal nord.

De Kashgar a Turpan i Dunhuang.

Mentre em pregunto si les 30 inacabables hores de recorregut pel tram nord de la Ruta de la Seda hauran esta suficients per deixar enrera el desert infinit de pedra i roca, el tren es comença aturar. Les portes s'obren, feixugues, deixant entreveure una estació encara endormiscada. Baixo a l'andana i camino lentament sota la protecció d’un porxo metàl·lic de nova construcció. En uns minuts, l’ambient grisós de l’estació s’ha omplert de gent que corre a riuades en una única direcció. La xafogor em fa suar esquena avall i la gentada m’empeny cap a la sortida. De repent, l’univers s’ha tornat taronja, com si el veiés a través del filtre de la càmara. La terra és taronja, el cel taronja, l’aire que respiro, taronja. La immensitat del desert del Taklamakan cau sobre mi, implacable, colpejant-me les galtes, estabornint-me, ofegant-me amb el seu alè calent.

Trenta hores de monòtona ruta han deixat enrera el Uiguristan, les pregàries a Al·là i els kebabs, per donar pas a una població han que engalana les botigues amb coloraines i llums de neó, resa al diner i menja arròs saltat.

Però el Taklamakan, el més temut dels deserts per als viatgers de la Ruta de la Seda, romàn aquí, en el punt on es retroben els ramals nord i sud, impertorbable.

Fotografia: Desert del Taklamakan, imatge extreta de www.virginmedia.com

"Pels camins del món", a La Vanguardia

Aquesta setmana, La Vanguardia Digital ha destacat el blog "Pels camins del món", dins de la seva secció "Tengo un blog".

Aquesta secció vol donar a conèixer blogs de qualsevol temàtica, mitjançant unes paraules de presentació dels seus autors.

Va ser una experiència molt divertida, ja que el primer dia "Pels camins" va aparèixer en portada i el comptador del blog va començar a treure fum, assolint al final de la jornada un rècord d'entrades.

Per la Ruta de la Seda. Turpan.

La història ha honorat la vall de Turpan rodejant-la de les antigues ciutats de Gaochang i Jiaohe, de les que han sobreviscut restes de monestirs, pagodes i tombes i algunes traces de pintures budistes, de mosaics i d'escultures.

La mare natura ha sepultat la vall enfonsant-la 154 metres per sota del nivell del mar i sotmetent-la a abrasadores temperatures durant l’estiu i a intensos freds a l’hivern.

La mà de l’home li ha construït una de les joies de l’arquitectura de la Ruta de la Seda, la mesquita de l’Emin Khoja, de la que en sobresurt un espectacular minaret cilíndric de rajoles de fang i palla de 44 metres d'alçada.

I la Ruta de la Seda? La Ruta de la Seda l’ha fet receptora de coneixements tan valuosos com els karez, una tècnica mil·lenària importada de Pèrsia que recull l’aigua de les muntanyes i la transporta per canals subterranis fins les aldees i els camps, en xarxes que s’estenen al llarg de més de 1.600 quilòmetres per sota terra.

De la combinació d'aquesta aigua i de les elevades temperaturas, n'ha florit un oasi d’agricultura que cada temporada regala als seus habitants la frescor de les peres, l'aroma dels préssecs, la melositat dels aubercocs i la dolçor d'un raïm de tanta qualitat, que es coneix a tota Xina com el millor del país.

Però Turpan ens relata que ha sofert l'emprempta de terratrèmols, la destrucció d'exèrcits i l'expol·li d’exploradors i camperols, i les antigues ciutats són ara un record eixut del que un dia van ser. Els karez s'han de descobrir amb l'ajuda d'un guia local, ja que l'oficina turística mostra només una recreació en cartró-pedra.

Però encara ens queda la mesquita de l’Emin. Aquesta meravella envoltada de la verdor de les parres, a les mateixes vores del desert del Taklamakan, fou capaç de transportar-me als temps de la Ruta de la Seda, als temps del cansament i de la pols, de l’aventura i del perill. El seu minaret d'estil afgà que s'aixeca presumit exhibint geomètrics dibuixos florals, em va fer recordar el motiu del viatge, ensumar la seva història... i somniar de nou.

Fotografia: Mesquita de l'Emin Khoja, Turpan, Xinjiang (Xina)

L'aventura de viatjar

Ahir es va tancar, fins passat l'estiu, el cicle de projecció d'audiovisuals "L'aventura de viatjar" al Centre Cultural de Cambrils, amb la xerrada-col·loqui i projecció de fotografies sota el títol "Un viatge fascinant: Cambodja i Vietnam a través del Mekong", a càrrec de l'autora d'aquest bloc i de Lluís Bono, autor del blog mesenlla i co-autor de la web mesenllà.

Des d'aquí volem donar les gràcies a tots els que hi vau assistir, per la bona rebuda, l'interès mostrat i el caliu que ens vau regalar durant l'hora llarga que va durar l'acte.

Us adjunto la notícia publicada a la revista digital del municipi, Revista Cambrils, i l'enllaç.

"L’aventura de viatjar" descriu els paisatges i les vivències a Cambodja i Vietnam

Text i fotografia Josep Maria Ferrando

"Lluís Bono i Núria Borràs van mostrar, ahir al vespre, el seu viatge a través de Vietnam i Cambodja

Un viatge fascinant a Cambodja i Vietnam a través del Mekong va ser el títol de la xerrada-col.loqui que va tenir lloc ahir al vespre al Centre Cultural i Ocupacional, dintre del cicle l’aventura de viatjar. El títol descriu de la millor manera possible el viatge que van fer la Núria Borràs i el Lluís Bono a aquests països asiàtics l’octubre de l’any 2005.

Amb la projecció de fotografies de molta qualitat i la música adient aquesta parella viatgera va saber encomanar la seva passió pels viatges al públic que omplia una bona part de la sala.

Els viatgers van descriure els paisatges i vivències de la seva estada a Cambodja i Vietnam. Van començar visitant els temples d’Angkor de la selva combodjana, la capital del país, Phnom Penh, després van passar a Vietman, fent el recorregut pel delta del Mekong i desplaçant-se cap al nord del país, visitant ciutats com Hanoi, gaudint d’uns dies de treking per les muntanyes, i finalitzant a Halong Bay on hi ha més de mil sis-centes illes.

La Núria i el Lluís van saber transmetre als nombrós públic assistent una mirada molt acurada que va molt més enllà del viatge turístic, parlant del tipus de menjar, de l’amabilitat de la gent, de les seves costums, de la varietat d’ètnies i de molts altres petits detalls que van fer reviure el seu viatge."

De Kashgar a Xi'an por la Ruta de la Seda

"El despertar de la Gran China". Així es titula l'últim número de la revista Dviag, una revista digital dirigida al viatger independent que ofereix propostes de viatge alternatives força interessants. Els relats estan escrits pels mateixos viatgers, com tú i com jo , i en aquest número he pogut col·laborar amb un relat sobre la Ruta de la Seda: "De Kashgar a Xi'an".

Podeu llegir on-line o descarregar-vos el PDF d'aquesta revista o la dels Himàlaies, del Perú, del Brasil, de Tailàndia... així com consells sobre destinacions, allotjaments, restaurants, relats de viatge i fins i tot participar en el fòrum . Tot això, al portal de viatges Viamedius.com.

I també podeu llegir una mica del text "De Kashgar a Xi'an"...

"China es superlativa. Con un territorio de más de 9,5 millones de kilómetros cuadrados, 14 países vecinos, unas 50 minorías étnicas y más de 1.330 millones de bocas que alimentar, China crece en cifras a una velocidad de vértigo. Ahora que está de moda y que las aerolineas ofertan precios interesantes -un billete a Beijing puede salir por 540 euros- ¡Nos vamos a China!

Decidir qué parte del país visitar, ante un mapa casero compuesto por tres fotocopias Din A-3 pegadas con celo, no fue tan fácil: desde las frías estepas de la Baja Mongolia hasta la subtropical y exótica Yunnán, pasando por el modernizado este, con la Gran Muralla y un Beijing Olímpico, la popular Yangshuo, las megalópolis futuristas de Shanghai y Hong Kong, la siempre ansiada altiplanície del Tíbet...

“Te propongo un viaje diferente” –me dijo mi compañero- “Un viaje a una de las regiones menos visitadas de China, donde las costumbres no se han alterado con el paso de los siglos y el turismo aún no ha llegado”. Se incorporó de un salto, buscó en la librería, volvió con Patrimonios de la Humanidad, Bernard Ollivier, el Atlas Mundial y Marco Polo; buscó el mapa y señaló una línea que atravesaba toda China. “Te propongo un viaje a través de la Ruta de la Seda, desde Kashgar hasta Xi’an, siguiendo los pasos de las antiguas caravanas, de mercaderes, guerreros, exploradores, peregrinos, filósofos, bandidos...”. "... segueix llegint.

Fotografia: Fi del Ramadà a la mesquita d'Id Kah, Kashgar.

Ladakh, un mes al paradís

"Cuando los vaivenes de un viaje te dejan en un lugar de paisajes fascinantes, sin ruidos ni contaminación, donde sus gentes sonríen al verte y una paz espiritual se respira en el aire, ¿qué puedes hacer, más que abandonar tu planificada ruta y dejarte llevar? Esto es lo que hicimos en Ladakh. Escondido entre los pliegues del Himalaya, sus paisajes son muros de piedra con oraciones grabadas, monasterios budistas que se encaraman por las colinas, banderas de oración bailando al viento..."

Amb aquestes paraules comença el meu relat "Ladakh, un mes en el paraíso", publicat en el número d'abril de la revista digital de Fronteras de Papel. Espero que us agradi.

La revista Fronteras de Papel és una interessant iniciativa portada a terme per la Mercè Criado i en Joan Biosca, que ens descobreixen el món a través d'històries, relats i fotografies d'una gran bellesa. Feu-hi una ullada, perquè us encantarà.

Fotografia: Novici a Thiksey, Ladakh (Índia), de Lluís Bono.

Per la Ruta de la Seda. Kashgar. Oasi d'història

El viatger actual que arriba a Kashgar després de creuar els impressionants Pamirs a través de l’Irkeshtam o del Torugart, ja sap que no veurà la silueta de cap caravanserall esperant per donar-li repòs. Sap també que no es toparà amb cap processó de camells bactrians carregats de valuosa mercaderia. Té la certesa que no ensopegarà amb mercaders sogdians, ni xinesos, ni turguisos, ni tibetans. Però somnia amb això.

El viatger actual que arriba a Kashgar seguint els passos de la Ruta de la Seda ho fa carregat d’il•lusió, per més que Collin Thubron recordi el seu viatge com “la sombra” de la Ruta de la Seda, o que Marc Morte descrigui el seu com a “somnis perduts”. El viatger d’avui dia alberga esperances de trobar algun vestigi del ric passat mercader de la ciutat. Porta massa temps fantasiejant amb evocadores ciutats-oasi, amb històries de poderosos imperis, amb llegendes de rics emperadors, de valerosos guerrers, de pelegrins, de princeses…

Quan el viatger assedegat de cultures antigues deixa caure els seus ossos a Kashgar, defalleix davant les grans avingudes de quatre carrils que divideixen la ciutat, davant els enormes edificis en plena construcció, davant les llums de neó que rotulen els comerços xinesos. Pero no es rendeix, doncs sap que allò amb que ha estat tants mesos, tants quilòmetres somniant, espera darrera els blocs de formigó com un enlluernador tresor que vol ser trobat.

I és llavors quan el viatger aconsegueix un plànol i se sitúa. Esquiva un taxi groc, creua l’atrafegada avinguda Seman Lu… i allí està: un trosset d’història atrapada en una ampolla de vidre. Cases de totxana d’argila, plantes baixes i geranis, estrets carrerons que fan olor d’espècies, dones amb mocador, vells que conversen, nens i caniques, ases i carretes, kebabs de corder, el cruixir d’una síndria sota el tall de la navalla… la vida, en fi.

Per saber més:
Mesenlla Travel
Amu Daria
La Ruta de la Seda

Fotografies: carrers de Kashgar, Xinjiang (Xina)

Per la Ruta dels Himàlaies. Vell Rumtek

Dos kilòmetres més enllà de l’entrada del monestir de Rumtek, muntanya amunt, es troba el monestir de Rumtek. El vell.

Només dos kilòmetres i ni rastre dels militars: S’han quedat vigilant les entrades, no sigui que arribi el karmapa i prengui possessió del seu lloc. (veure l’entrada sobre el monestir de Rumtek Nou).

Ni rastre tampoc dels turistes: Han marxat a corre-cuita per complir amb el calendari de visites. Error. No veuran un dels monestirs més encantadors del Sikkim.

Assentat en el pendent de la muntanya i de cara a la vall, la vista s’allarga pel camí que serpenteja fins el monestir blanc. Desenes de banderes d’oració verticals marquen el pas. Un monjo esten la roba de color safrà acabada de rentar. El monestir reposa vora un pati verd i callat. És sòlid, quadrat, sense terrasses. Uns monjos posen a secar arròs, a repluig de les parets del monestir. Sento cantar ocells. Oloro les fulles de xiprer que cremen. En una sala sense portes, el monjo-professor escriu la lliçó a la pissarra. Dibuixa boniques corbes de l’alfabet tibetà.

Dins la sala d’oracions, hi regna la mateixa calma. Una noia occidental practica meditació. Vesteix un sari rogenc i un mocador taronja li subjecta els cabells llargs. Dos nens-monjo netegen l’altar. Escombren, treuen la pols, llencen les flors pansides. El més gran estira la túnica a l’altre i ens assenyala. Aquest ve cap a nosaltres. Namasté. Ens ofereix unes galetes embolcallades.

- No, gràcies -li dic.- Són per a Buda.
- No, són per vosaltres. Buda ja ha menjat.

Fotografia: Monestir Vell de Rumtek, Gangtok, Sikkim (Índia).