“Quan vagi a Darjeeling, caminaré pels camps de te per cercar entre la verdor els vistosos saris de les recolectores, aquelles dones de pell bruna i mà destra que cullen les preuades fulles tendres i que fan possible que, cada tarda, un te calent mulli els meus llavis.” Això és el que em vaig prometre setmanes abans d’iniciar el meu viatge per la Ruta dels Himalàies.
Les muntanyes que envolten Darjeeling produeixen el te més car i un dels més saborosos del món. De cos prim, color clar, aroma floral i un matís especiat que els coneixedors anomenen “de moscatell”, que deixa un punt de dolçor a la boca.
Però Darjeeling té molts altres atractius: una temperatura agradable, colorits temples budistes d’estil sikkimés, un centre de refugiats tibetans que permet entrar en contacte amb el seu dia a dia, un zoològic on compartir la tristor d’un solitari lleopard de les neus, un Institut de Muntanyisme de l’Himalàia (HMI) que exposa el material emprat per Tenzing i Hilary en assolir l’Everest -se’m van posar els pèls de punta en veure les tasses i plats de ceràmica que carregaven, els pesats abrics, les botes sense forma...-. Tant, com veure la sortida del sol en el concorregut Tiger Hill. Però no us equivoqueu, no fou pel primer raig de llum (el més bonic, sempre ho he dit, és aquell que talla el mar de la costa catalana) ni la cridòria desenfrenada de centenars de turistes indis celebrant-ho com aquí es festeja el primer dia de l’any, no. Fou l’enorme sensació de petitesa en tenir davant dels nassos el Kantxenzoungha, el tercer cim més alt del món, aquella mola de pedra i neu nascuda del ventre de l'Himàlaia, i entreveure el triangle difús i llunyà del seu germà gran, l’Everest.
Tres dies vaig estar-me a Darjeeling. Tres dies d’atrafegada activitat en els que vaig fer de tot... menys caminar pels camps de te.
Me’n vaig descuidar.
