Julley,
Les portes del temple estan entreobertes, deixant escapar un suau olor a encens que córre fugisser cap a l’exterior. Un monjo vell puja les escales arrossegant la túnica al seu pas. Empeny les portes cap a endins i em convida a passar. “Puya”, em diu. La sala d’oracions s'obre davant meu, fosca i calmada, il·luminada per dèbils llums de mantega que trontollen enmig les ofrenes. Al fons, imatges de budes engalanats amb banderoles i bitllets, arròs per quan tinguin gana, aigua per calmar la sed.
Prenc lloc en un racó, les cames creuades, la mà dreta protegint l'esquerra, els dits polses en contacte per deixar l’energia fluir. Poc a poc entren els monjos, semblen lliscar sobre el terra de fusta, tènues ràfagues de color grana e
n tranquil·la processó. Prenen seient sobre les tarimes i despleguen el seu llibret d’oracions. La puya s'inicia amb una sola veu, una pregària melòdica que ressona dins la sala. S'hi afegeixen les altres veus, guturals i profundes, creant-ne una de sola que flueix a un ritme acompassat. Mots inintel·ligibles, sense interrupcions, un cant que ascendeix, puja i s'eleva i es fa frenètic. Tanco els ulls i deixo anar la ment, que nedi entre els cants, sense pensar, lliure, seguint les onades dels sons dels mantres, gaté gaté paragaté parasangaté bodhishava... deixa’t anar, lluny, més lluny, cada cop més lluny…”.
4 comentaris:
Núria, quina sensació més profunda que vares sentir!
Jo no trigaré gaire a anar-hi!
Un petó als dos!!
Deixa't anar.... viu intensament el moment... sent l'espiritualitat dins el teu cor i sigues feliç... Quan tornis segur que ho podré veure als teus ulls. Gràcies per compartir aquest moments amb tots nosaltres. Muaaaaaaaaassss!
Ara i aquí, aquí, ara mateix, en aquest cos-món, en aquest flux de vida permanent...ommmmmmm.
Gràcies Núria.
Que xulo!
Publica un comentari a l'entrada